Dani Chicano
Fa molt temps que va quedar clar que la novel·la d’aventures Tarzan (Tarzan of the apes) que Edgar Rice Burroughs va escriure a principis del segle XX, és un material ideal per fer-ne adaptacions, sobretot en l’àmbit del cinema. Adaptar-la a un escenari teatral és una mica més complex, per allò de la selva, els animals, etc. Existeix, però, un llenguatge artístic ideal per dur-ho a terme: les titelles. La companyia de Corbins (Lleida), Festuc Teatre, va entomar el repte i el resultat és Jo, Tarzan, una adaptació molt lliure de la novel·la de Rice amb una lectura clara de preservació del mediambient i de la necessitat de pertinença a un col·lectiu, però també de la força de l’amor i del respecte per l’alteritat. Aquests són els quatre pilars sobre els que se sosté la dramatúrgia ideada per Íngrid Teixidó (text) i Pere Pàmpols (direcció), que també són els manipuladors/intèrprets de la peça.
Tarzan és una nena òrfena, rescatada quan és encara un bebè d’entre la ferralla d’un avió sinistrat a la selva i adoptada per una família de goril·les. L’amor que li dispensen els goril·les no evita que la nena acabi prenent consciència d’ella mateixa i descobreixi que és diferent a la seva família d’acollida, sobretot quan entra en contacte amb un nen, fill d’un científic d’un campament d’humans establert a la vora del paratge on viu la manada. Hi ha un gir argumental que no cal desvetllar, però també diversos canvis respecte l’original, que tenen una intenció semblant a la que du al canvi de gènere de la protagonista. Com ara que el grup d’humans que s’han establert al campament proper no té com a objectiu l’explotació de recursos naturals –habitual a les pel·lícules-, sinó la reinserció d’animals ferits. Finalment, com és previsible, Tarzan haurà de determinar quin serà el seu lloc en tot plegat, és a dir, en el mon. La seva decisió no l’explicaré pas jo ara aquí, seria una mala jugada.
Els Festuc tenen una veu artística pròpia, molt recognoscible, amb algunes característiques que s’inclouen de manera invariable en tots els seus espectacles. Els manipuladors no treballen a l’ombra, de manera que esdevenen també intèrprets, actors, i això vol dir que no projecten tota l’expressivitat sobre les titelles. La manipulació d’aquestes no és possiblement la més ortodoxa del món, però funciona prou bé –puntualment podria resultar confusa pel públic a l’hora d’identificar personatges-, perquè Teixidó i Pàmpols són bons actors, especialment l’Íngrid, que té una varietat sorprenent de registres vocals. Això, però, té un petit inconvenient, que és que es multipliquen els focus d’atenció, ja que a més d’estar pendent de les titelles, també són importants les expressions i moviments dels manipuladors.
Els dos manipuladors/intèrprets són conscients de la seva omnipresència durant tota l’obra i gràcies a això es poden apreciar més característiques importants del seu llenguatge artístic. Paren una atenció gairebé obsessiva a tots els detalls, que es reflecteix en el fet que fins i tot el seu vestuari està pensat com a element que segueix la unitat d’estil i forma part de la marca visual de l’espectacle. L’execució del bolo des de la cabina tècnica, el disseny de llums i de so ratllen la perfecció, tret d’una lleu tendència a aixecar massa el volum dels altaveus. La voluntat d’excel·lir en la construcció de la peça és una conclusió que s’extreu després del visionat i que es corrobora en revisar la fitxa tècnica, farcida amb una nombrosa corrua de professionals molt competents que inclou, literalment, una persona encarregada d’aportar-hi la mirada amb perspectiva de gènere, en aquest cas l’Alba Teixidó. Aquesta perfecció i unitat d’estil s’aprecia no només en la posada en escena, també en els materials promocionals, l’estratègia de comunicació i fins i tot en la retolació dels vehicles de la companyia. És un pack sencer, que manté una coherència granítica i això no és tan habitual, i menys encara entre les companyies que fan espectacles “per adults”.
Una altra característica que defineix a la companyia de Corbins és el fet que, a partir del remarcable i multipremiat espectacle Adéu, Peter Pan, que va ser un punt d’inflexió en la trajectòria de la companyia i sobretot el que la va projectar a les espanyes, la dramatúrgia dels seus espectacles, sempre amables i amb final feliç, tenen la voluntat invariable de dir coses que interpel·lin al públic, disposen d’elements còmics, forts components emocionals, aclucades d’ull a l’actualitat, girs argumentals i un nas infal·lible per entendre què és allò que agrada al públic familiar, malgrat que en ocasions impliqui un punt de sucre. La fórmula del Peter Pan s’ha anat repetint en els espectacles posteriors com La llàntia meravellosa, Bunji, la petita coala o aquest Jo, Tarzan, tots ells encara en fase d’exhibició.
Ho he deixat a banda, perquè és de justícia parlar també una mica extensament, en aquesta època de Festuc, de les titelles, l’atrezzo i les escenografies, que marquen el llenguatge artístic de la companyia de Corbins i en determinen la factura visual. Escena Plàncton, és a dir, Joan Pena i Elisabet Pané, signen el disseny i la construcció de les titelles i les escenografies de tots els espectacle que té la companyia en cartell i que són una veritable meravella. Les titelles són adorables i serveixen perfectament a les intencions dels seus manipuladors, mentre que les escenografies, a més de ser molt boniques, són tremendament funcionals i amaguen diverses sorpreses, gràcies a la polivalència de tots els elements escenogràfics que, amb manipulacions senzilles i a vista de públic, a Jo, Tarzan es converteixen en tres o quatre paratges diferents de la selva, que inclouen l’avió sinistrat enmig de la vegetació, una cascada seca però amb l’aigua en moviment i tot de fauna que hi vagareja, o els arbres on hi té el niu la família protagonista. A la resta d’espectacles, aquesta funcionalitat és també una constant, amb un a menció especial a La llàntia màgica, en què la transformació escenogràfica resulta fascinant. Escena Plàncton, que treballa amb un munt de companyies, té la seva base d’operacions en aquesta mena de miracle i centre de creativitat que és la Marvi, una antiga factoria d’ascensors de Lleida que ara alberga despatxos, tallers i espais de creació de diverses companyies lleidatanes. D’això se’n beneficia l’escena per a tots els públics de Lleida, però també la d’arreu del país. Jo, Tarzan n’és una mostra.
Fitxa artística
Espectacle: Jo, Tarzan
Espai: El Teatre de Bescanó, 9 de març de 2025.
Intèrprets: Íngrid Teixidó i Pere Pàmpols
Llum i so: Ester Puig
Espai escènic i titelles: Joan Pena i Elisabet Pané – Escena Plàncton
Banda sonora: Núria Sarró
Disseny i producció tècnica: Marc Espinosa – Show Disseny
Veus en off: Begonya Ferrer
Disseny i confecció del vestuari: Olga Cuito
Text: Íngrid Teixidó
Direcció: Pere Pàmpols
