Joaquim Armengol
Ha passat una dècada del comiat de Gardenia. I nosaltres ja no som els mateixos, però molts tenim encara un gran record d’aquell espectacle, que ha esdevingut mític. Veure’l de nou, tant temps després, ha sigut una experiència especial i rara, entre el dejà vu i l’emoció intensa viscuda de nou, renovada. Aleshores, aquells intèrprets, ja semblaven éssers trencadissos i d’una fragilitat extrema. Imagineu-vos-els ara. Tot i així, no m’estranyaria gens tornar-los a veure damunt d’un escenari d’aquí deu anys més, seria magnífic.
Gardenia va néixer gràcies a l’actriu Vanessa van Durme quan va veure el documental Yo soy así de Sonia Herman Dolz, un documental que mostra el tancament del cabaret Bodega Bohemia de Barcelona i la vida dels seus vells artistes. Durme va imaginar un espectacle teatral amb ella i alguns dels seus vells amics transvestits i transsexuals, tot recollint les seves experiències. Em pregunto si convèncer després Alain Platel, Frank van Laecke i el compositor Steven Prengels devia ser fàcil. En tot cas, el resultat és un espectacle memorable, únic: Gardenia. Avui: Gardenia – 10
anys després.
No hi ha grans diferències entre els dos espectacles, més enllà del nombre d’intèrprets i la pàtina de respecte que dona el temps. Ara són set actors, fa deu anys n’eren nou. Aleshores algun crític va suggerir que “Gardenia és una obra estranya i complexa. No sembla basar-se en la ficció, sinó en veritables estampes que mostren uns rostres singulars que arrosseguen cossos envellits i decadents, que juguen a enganyar el temps en cada transformació, quan s’abillen i es posen coloret i rímel. El que apareix és una veritat implacable, plena de sensacions rares”. Potser hi afegiria que aquests cossos i rostres rejoveneixen i destaquen en la seva transformació quan aflora la veritat del seu ésser. Alain Platel comprèn i universalitza que la gent amb algun tipus de dificultat a la seva vida, ja sigui física o psicològica, viu d’una manera més intensa i té una mirada més poètica; i això queda de manifest a Gardenia, que ens fa interconnectar d’una manera més profunda amb l’ambigua naturalesa dels personatges.
La clau per entrar en l’univers de Gardenia és l’emoció. Com espectador un confraternitza, empatitza o bé desconnecta. La diversitat de sensacions que desperta l’espectacle és àmplia, però no sempre complaent. Penso en el patetisme que desprenen algunes situacions i personatges, un patetisme poètic, si voleu, però que tomba l’ànima. Qui sap si fruit dels propis prejudicis. Això mateix passa amb el dolor, l’isolament i la idea evident d’una fi pròxima. Quines vides tan allunyades i tan pròximes, quanta tristesa i quanta alegria, i quina valentia.
Un no pot deixar de preguntar-se com de difícil i dramàtic devia ser l’homosexualitat, el transvestisme i la transsexualitat en els anys 60 i 70, si ja ho és ara. Deu anys abans o deu anys després, Gardenia representa moments, petits instants, fotografies que perduren, retalls de vida que mostren l’empremta que deixa el temps, la soledat i la felicitat en nos i altres. Però també és memòria d’una època, dignificació humana i sentit de consciència moral.
Recullo amb plaer la veu d’altres testimonis caçats al vol: és un senyor espectacle, és teatre-dansa de partitura, mesurat, amb gran sentit i amb molta capacitat d’expressar coses…
Direcció: Alain Platel i Frank van Laecke.
Basat en un concepte de Vanessa van Durme.
Creació i interpretació: Vanessa van Durme, Griet Debacker, Andrea de Laet (†), Richard Tootsie Dierick, Danilo Povolo, Gerrit Becker, Hendrik Lebon, Dirk van Vaerenbergh i Rudy Suwyns.
Música: Steven Prengels.
Espai escènic: Paul Gallis.
Vestuari: Marie Costume Lauwers, Dorine Demuynck i Lutje Tamsin.
Il·luminació: Kurt Lefevre (disseny), Jan Mergaert i Bennert Vancottem.
Espai sonor: Sam Serruys (disseny), Brecht Beuselinck i Jo Thielemans.
