0. The show must go on
De nou al Festival de Teatre de Almada, un any més, però aquest és un any atípic. És l’any del Covid-19, de la incertesa i la por. Quina ironia tot plegat: el teatre, que és el lloc de la careta per excel·lència posa la màscara a l’espectador…, i tot plegat és molt estrany. Només es veuen ulls expectants, individus que demarquen una distància relativa i actors que han de fer coses impensables. Però la gent, fidel i pacient, segueix anant al teatre. Quin misteri! Josep Pla quedava estupefacte amb aquesta relació fenomenal que sorgia entre el públic mansuet i els actors desfermats, però the show must go on.
Això no obstant, el 37è Festival de Almada 2020 és molt diferent. Enguany només hi ha 17 espectacles dels quals 14 són portuguesos i 3 importats d’altres països, d’Itàlia (Johan Padan a la desoverta de le Americhe, de Dario Fo i Franca Rame), d’Espanya (Future Lovers, de Celso Giménez) i de Catalunya (la magnífica Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida). La situació ofereix dues cares, per una banda no hi han els grans espectacles que venien de fora i omplien la programació d’expectatives noves i rejovenidores; però per l’altra és una oportunitat única per descobrir el variat panorama teatral portugués. Rodrigo Francisco, el director artístic do Festival de Almada, va decidir tirar-lo endavant després de preguntar als socis què volien fer. I els socis, molts, van dir: endavant les atxes, vindrem al teatre igualment! Resultat: tots els espectacles estan plens, entrades exhaurides. La fórmula és aquesta: ampliant a quatre o cinc dies les representacions de cada obra, tot espaiant-les i oferint possibilitats reals a tothom de poder veure-les.
El Festival de Almada té una personalitat genuïna i un tarannà diferent de la resta de festivals que conec. És molt proper i té l’encant de formar part d’una comunitat, amb una gent, la de la Companhia de Teatro de Almada, que es bolca amb el festival, mostrant una meravellosa evocació del caràcter portugués, tant obert i empàtic. Aquí l’espectador és el protagonista, vota, per exemple, quin espectacle els hi ha agradat més i el fan tornar l’any següent per disfrutar-lo de nou. Cada any es premia l’escriptura afilada d’algun crític, i, a més, hi ha cursos, publicacions, col·loquis, exposicions i un homenatge concret. Enguany l’exposició d’art plàstiques és O sonho de J. Anjos cansados que carregam outros anjos de José Manuel Castanheira i una altra exposició d’homenatge a la figura de Rui Mendes, actor, director, escenògraf i professor de teatre i cinema; un homenatge que reconeix l’inestimable contribució personal de Mendes a una nova forma d’estar en el món del teatre, en el cinema i en la televisió, cosa que l’ha convertit en un gran servidor públic de les arts. Aquestes coses, aquí, tenen premi.
1. De cor
L’any passat vam poder gaudir doblement del geni de Thiago Rodrigues, pel Grec amb By Heart i per Temporada Alta amb Sopro. Dos espectacles completament diferents, però que tenen un lligam comú: la memòria. A Sopro s’hi revisaba amb humor i tendresa la vida de l’última apuntadora, personatge real que, de fet, era la memòria viva del Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa. Si a Sopro hi havia un gran amor pel teatre a By Heart hi ha un gran amor per la literatura, i s’apel·la meravellosament a la memòria com a puntal salvador, en el sentit que, allò que s’aprèn de memòria i es transmet, un poema, un llibre, etc., perdura. Ningú, cap govern, cap dictadura, cap acte de fe, cap KGB, cap enemic de l’humanisme pot censurar o destruir el poder preservador de la memòria que qualsevol individu té.
És curiós que By Heart, vista avui, sigui un bell homenatge al gran humanista George Steiner, mort el febrer d’aquest any; perquè l’espectacle parteix d’unes paraules seves: “L’homenatge més important que qualsevol ésser humà pot fer a una poesia o fragment de prosa que estima és aprendre-la de memòria. No amb el cap, sinó amb el cor, l’expressió és d’importància vital”.
L’escenari el conformen deu cadires diferents en semicercle i una banqueta pel director. I en primer terme, davant, caixes de fruita plenes de llibres. Això és tot. No, no és tot. Falten deu persones escollides d’entre el públic, voluntaris que han de seure’s a les cadires. Amb quina finalitat? Amb una de molt concreta: aprendre’s de memòria el sonet número trenta de Shakespeare. Aquell que comença així:
Quan en silenci a l’ànima m’acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malversat.*
És un exercici amb sentit perquè conjura la idea de l’espectacle: la important i fonamental experiència de compartir i transmetre el llegat cultural a través de la memòria. Però el que dona un significat més profund a la idea són les històries reals i ficcionades que s’hi van intercalant de certs personatges, figures fonamentals -diria jo-, de la cultura literària universal: George Steiner, Boris Pastenark, Nadejda Mandelstam, Joseph Brodsky, Ray Bradbury, François Truffaut…, amb d’altres més terrenals com són la d’un cuiner del nord de Portugal o la meravellosa àvia del propi Thiago Rodrigues, Cándida.
Rodrigues desplega un veritable exercici de memòria personal i col·lectiva, fent brollar tot el seu savoir faire i magnífic pòsit actoral: veritat, humor, empatia, tècnica…, i desplegant una admirable humanitat que connecta immediatament amb l’espectador.
I un comprèn el valor essencial de les paraules, que la cultura ens apropa i ens salva, que no ens queden més començaments, que els homes som còmplices d’allò que ens deixa indiferents, que la inhumanitat és perenne, que un home pot llegir a Goethe i Rilke per la nit, que pot tocar a Bach o Schubert, i pel matí anar a treballar a Auschwitz, que el que no es nombra no existeix, que la memòria ens preserva el demà, etc. En fi, que un ho comprèn tot. By Heart és un espectacle transcendent, inoblidable.
*Versió de Gerard Vergés
Joaquim Armengol Roura
