Dani Chicano
L’any 1998 la companyia selvatana Teatre de Guerrilla va debutar amb l’estrena de l’espectacle Teatre total. Els “comparseros” Fel Faixedas i Carles Xuriguera instruïen al públic durant més d’una hora sobre el meravellós món del folklore, les particularitats de les danses i els vestuaris propis, com si els hi anés la vida, la qual cosa accentuava la comicitat de la peça. Aleshores, el director de l’obra, en Quim Masferrer, es va treure del barret una definició tirant cap a pomposa sobre allò que feien: teatre antropològic d’humor corrosiu. Teatre total va ser un èxit esclatant i va ser el primer espectacle de la trilogia que va formar amb les peces Som i serem i El directe, que van mantenir els signes d’identitat del llenguatge propi que havia trobat el grup i que es va diluir absolutament en la resta d’espectacles següents, entre sèries, garrins, festivals i programes de televisió, fins que l’any 2010, Faixedas i Xuriguera van abandonar la companyia.
El llenguatge artístic de Teatre de Guerrilla va suposar aire fresc a l’escena catalana de finals de segle XX, que fins aleshores, pel que fa al tema còmic, ocupava sobretot l’humor gestual d’El Tricicle. El grup selvatà, influït pel mestratge d’en Pep Vila, va apostar pel teatre de text i pels pallassos sense nas vermell ni coloraines. Faixedas i Xuriguera, a Teatre total, estaven sensacionals. Partien del joc clàssic entre el cara blanca, en Fel, i l’august, en Xuriguera, però aquests rols no eren una cotilla i es podien intercanviar. Això, un text d’humor intel·ligent i el talent dels dos actors, amb una menció especial a la bis còmica de Xuriguera i el seu posat característic, resultaven una combinació perfecta. Després d’allò, malgrat alguns espectacles com a parella, o en solitari d’en Faixedas -uns més afortunats que d’altres-, no els havia tornat a veure excel·lir d’aquella manera a escena… fins que han bastit Les mares. L’any 2021, en Faixedas va enredar en Xuriguera per apartar-lo temporalment de la vinya, a la qual hi havia dedicat els darrers anys, i tornar a escena. Van estrenar Ni rastre de qui vam ser, un espectacle d’homenatge al teatre i al que suposa aquest art per a ells, amarat de nostàlgia, que resultava emotiu, però un pèl críptic i amb una dramatúrgia desordenada. Aquell espectacle va posar els fonaments de Les mares, peça que van estrenar els dos còmics gironins en la darrera edició de Temporada Alta i que ara giren per tot el país, perquè suposava l’exteriorització d’una primera mirada introspectiva.
L’obra que ens ocupa és un homenatge en tota regla a les mares, a les seves en concret, però perfectament extensible a totes les mares, molt especialment a les dones de la fornada entre els 40 i 50, nades en plena postguerra, com la Beti Caralt i la Maria Hostench, progenitores d’en Rafel i en Carles. Seguint l’impuls d’en Faixedas, es tracta d’un espectacle honest i plantejat de manera intel·ligent, mitjançant un joc metateatral i amb una utilització brillant de recursos audiovisuals, que els permet explicar la vida de les seves mares –les dues amb una mort traumàtica-, el que van significar per a ells i, a través de celebrats i impagables testimonis de les amigues de les dues dones i de material publicitari i televisiu de l’època, la repressió de la dona durant el franquisme i l’inici de la transició, una generació de dones amb una quantitat ingent de somnis perduts. Però al mateix temps, l’espectacle també parla molt d’ells. Bé, les seves mares, que ells interpreten, parlen d’ells mateixos, malgrat les reticències d’en Carles a vestir-se de dona. Un humor negre com el carbó amara tota la peça. En Faixedas i en Xuriguera se’n riuen del mort i de qui el vetlla, mai més ben dit. També s’autocollonen en diverses ocasions a l’empordanesa manera, quelcom que per a un espectador no iniciat podria resultar fins i tot feridor, però que simplement és fruit d’una profunda complicitat.
Faixedas i Xuriguera, ni que sigui pels anys que porten junts sobre l’escena, s’entenen amb la mirada. El seu llenguatge artístic és el de tota la seva trajectòria, hilarant fins a extrems indescriptibles sempre que trobi una matèria primera que el sostingui, el ritme adequat, un tema interessant i una dramatúrgia ben desenvolupada que en d’altres espectacles potser s’havia trobat a faltar, possiblement perquè de manera molt lícita, faltaria més, no tenien la voluntat d’aprofundir. A Les mares, fan diana. El públic combina amb naturalitat, al llarg de l’espectacle, els esclafits de rialles amb els de plors, corprès per la història de les mares, per la personalitat dels protagonistes i per reflexions com la d’una de les amigues de Maria Hostench, la Pepita que, qüestionada per la mort, respon que ja que hi és en aquest mon, “desitjaria quedar-m’hi una mica més”. De fet, un els punts forts de l’espectacle és la inclusió dels impagables i entranyables testimonis, a través del vídeo, de les amigues de les mares dels còmics. Quimeta, Pepita, Marina, Maria, Maria Antònia Geli, Maria Antònia Callís, Assumpció, Maria Carmen i Marta són els noms d’aquestes dones que, amb respostes senzilles i a cor obert, no exemptes d’una deliciosa ironia en ocasions, a qüestions de caire existencial –a quins somnis van haver de renunciar o com perceben la mort, entre d’altres- gairebé roben la funció als actors i aconsegueixen posar-se el públic a la butxaca des de la primera intervenció. És un encert incloure aquests testimonis, perquè universalitzen la peça, que a partir d’aquell punt ja no explica casos particulars, sinó que explica a tota una generació de dones amb una sensacional capacitat de resiliència, una generació perduda, ofegada pel nacionalcatolicisme i totes les cotilles socials que es puguin imaginar.
Tècnicament també és una peça resolta amb brillantor. El vestuari, obra de Carme Puigdevall, va arribar a descol·locar als propis artistes i les seves famílies la primera vegada que se’l van emprovar: “Soc la meva mare!”, va exclamar-se en Xuriguera. L’escenografia de Pablo Paz és senzilla i elegant, però sobretot és pràctica, jugant amb diversos volums rectangulars que adopten diverses funcions, a més de ser el suport de projecció dels vídeos en blanc i negre de Robert Molist, que li atorguen coherència visual a tot plegat, així com la il·luminació de Dani Tort. No hi ha res fora de lloc.
És cert que, en això de l’humor, no hi ha res escrit. Tants caps, tants barrets. Hi ha tipus d’humor que fins i tot creen anticossos. L’humor intel·ligent, però, és universal malgrat que en alguns casos no s’acaba de gaudir o de capir-lo. La Beti i la Maria sembla que no tenien gaire clar a què es dedicaven els seus fills, que anaven fent el sabatot pel mon. Beti, Maria, no patiu, que continuen fent el sabatot, però el públic els estima perquè els fan riure i els emocionen i això té molt mèrit. Podreu veure Les mares fen estada al Teatre Poliorama de Barcelona del 19 de març al 20 d’abril propers.
Fitxa artística
Espectacle: Les mares
Espai: Teatre de Salt/Teatre Municipal de Banyoles, desembre 2024 i gener 2025.
Autoria, direcció i interpretació: Fel Faixedas i Carles Xuriguera
Ajudant de direcció: Raúl Martínez
Escenografia: Pablo Paz
Vestuari: Carme Puigdevall
Il·luminació i espai sonor: Dani Tort i Cesc Pastor
Audiovisual: Robert Molist
Producció i fotos: Cal Tet Produccions
