ARTICLE ESCOLLIT PER LECTURA

24 de novembre de 2024 3:37

Meyerhold visita el Festival d’Almada

No calen excuses per anar-se’n uns dies a Lisboa. Tampoc per quedar-s’hi. Però si hi aneu el mes de juliol llavors és fantàstic trepitjar els teatres d’Almada i Lisboa. Ambdues ciutats, banyades per les aigües de l’impressionant Tejo, brillen sota una llum blanca incomparable. El d’Almada, que enguany celebra el 34e aniversari, és un festival diferent, d’una especial amabilitat i molt generós, que fa sentir molt propera la gent i als artistes amb qui es comparteix taula sovint. El d’Almada, a més, està en la mateixa línia artística dels grans festivals, però amb un pressupost petit. Un pressupost incomprensiblement ancorat, que no puja des del 1997. Com s’ho fan? Fàtima? No, aquí hi entre en joc la perícia del director Rodrigo Francisco i el seu meravellós equip d’actors-treballadors.

La gràcia dels festivals de teatre és la descoberta, entreveure allò nou propi del país o el que ve de fora i que normalment no veus en les programacions de temporada. Aquí, a diferència del Grec (BCN) o de Temporada Alta (Girona), si poden veure uns tipus d’espectacles diferents, i la diferència encoratja l’espectador, li dóna esperança, el situa fora de l’esfera coneguda. O sigui, mata el tòpic i l’endogàmia malaltissa teatral que viu durant l’any. Desapareix l’embafament! Per Almada hi transiten, com és lògic, els novíssims autors portuguesos: Ricardo Boléo, Tiago Rodrigues, John Romao, Luisa Pinto, Miguel Moreira…; les grans figures internacionals, com poden ser Peeping Tom, Marthaler, Pippo Delbono o la Kamea Dance Company, etc. Però hi ha molt més, entremig d’aquestes també hi transiten algunes companyies desconegudes amb propostes sensacionals i atractives per la qualitat i novetat que suposen. Per exemple el Visjoner Teater d’Oslo que ha muntat una increïble Hedda Gabler d’Ibsen, dirigida per Juni Dahr sense cap mena de suport tècnic, amb llum natural, en una casa qualsevol, i per un públic reduït d’unes 30 persones. Un muntatge extraordinari i molt pròxim, com si l’espectador fos part implicada de la família Gabler en plena tragèdia! Però encara m’ha interessat més la proposta del Teatrul National Cluj-Napoca de Rumania, una meravella intensa, pur teatre físic, imaginatiu, d’esperit artesanal i mitjans precaris, autèntic teatre de text compromès i crític. Una companyia que ja vaig poder veure, també aquí, fa un parell d’anys, amb un altre espectacle d’alta volada L’espectador condemnat a mort de Tidor Lucano. Jo mateix en vaig ser la víctima. Però em vull centrar en la impactant i meravellosa proposta d’aquest any: Ricard III està prohibit de Matei Visniec, amb direcció de Razvan Muresan.

Per aquells nascuts en democràcia Ricard III està prohibit els pot semblar una fantasia irreal i monstruosa, però per la gent gran que han viscut els horrors del franquisme o del comunisme poden apreciar i reviure l’espantós fons de veritat que s’hi evoca. Ricard III està prohibit no és una versió sobre el text de Shakespeare, sinó un passar comptes amb la brutal dictadura de Ceaucescu a través de la figura del director de teatre rus Vsévolod Meyerhold (1874-1940), executat pel règim d’Stalin quan va ser acusat de trotskista, d’activitats antirevolucionàries i d’espionatge. Res no pot ser més absurd i ridícul quan Meyerhold, el creador de la biomecànica (sistema d’entrenament de l’actor), es preocupava bàsicament de les seves idees teatrals i de muntar les obres. Com per exemple el Ricard III de Shakespeare.

L’ànima turmentada de Meyerhold és l’espai claustrofòbic per on concorrent els personatges històrics, un espai ple de rates que roseguen la llibertat dels russos i on hi acaba succeint l’incomprensible, sempre sota la rialla cínica d’Stalin. En un sistema totalitari la figura del repressor vigilant s’infiltra a tots els nivells. En l’espai públic, a la feina, al teatre; però també en l’espai privat, dins la família, que en l’obra s’exemplifica a través d’una metàfora brutal amb el fill de Meyerhold que, tot just sortit de l’úter, li és afanat per l’Estat. I seguidament es comença a investigar el seu pare com si fos un veritable enemic de l’elit soviètica estalinista. Fins i tot la intimitat física es converteix en una oportunitat més d’adoctrinament, els pares, els amics i camarades, tots muden en investigadors voluntaris, tothom d’una manera o altra es converteix en una rata a favor de la ideologia de l’Estat, tal és el grau de por que s’instaura. Ricard III està prohibit és un sensacional fresc psicològic del que és i com funciona un sistema totalitari, sigui quin sigui, en aquest cas l’stalinisme, sempre devastador, sempre criminal. Durant dues hores veiem com s’alimenta un sistema de terror que acaba creant una psicosi paranoica entre la gent, un sistema que acaba vivint ell mateix una veritable, grotesca i malaltissa mania persecutòria, buscant enemics ideològics arreu, ja no només en les activitats quotidianes, sinó també en l’art, fins al deliri d’acusar el propi Shakespeare de subversiu i perillós enemic del poble rus.

Tot i que no hi ha cap mena de subtilitat en el que es vol explicar la idea de Mateu Visniec, que va haver de fugir de Ceaucescu i exiliar-se a París, i la del director Razvan Muresan és denunciar i retre homenatge a les víctimes del sistema, però en especial honrar i distingir a Vsévolod Meyerhold construint l’obra a través de les pròpies idees teatrals del director rus, un joc metateatral que és alhora una lliçó d’excel·lent treball actoral i respecte pedagògic.

Entretant haurem d’esperar que algun programador s’animi a portar-nos a Catalunya la companyia Teatrul National Cluj-Napoca, amb la seva contundent i captivadora oferta teatral! Per cert, i com apunt final, és molt possible que l’any vinent inauguri el 35e Festival de Teatre d’Almada un espectacle català, de moment, però, no ho podem revelar!

Joaquim Armengol Roura (Crític literari i teatral)