1960. Els drets per a la comunitat afroamericana als Estats Units encara lluny. Faltaven 3 anys per al discurs de Martin Luther King al Lincoln Memorial de Washington. Els somnis s’escampaven arreu, poc a poc. A Nova York, amb només 30 anys, un ballarí originari de Texas creava la peça més important, quasi fundacional, en una companyia que ell mateix dirigia i havia creat 2 anys abans i on tots els ballarins eren afroamericans: Revelations. Allà es ballava en llibertat. Allà es ballava black power.
L’Ailey II és una companyia fundada el 1975 amb el nom d’Alvin Ailey Repertory Ensemble. Un segon elenc, que barreja l’aprenentatge dels seus joves ballarins, el manteniment del patrimoni coreogràfic i és cantera de la companyia mare: l’afamada Alvin Ailey American Dance Theater. La conformen actualment ballarins de diverses nacionalitats i colors. L’energia, l’entusiasme és la seva marca d’identitat. A Peralada van presentar 4 peces de diversa entitat i durada:
Va obrir la vetllada In & Out (2015), una coreografia de Jean Emile per a vuit ballarins. Es tracta d’una mena de catàleg general, de mirada dispersa per estils i música variada que la companyia acostuma a utilitzar: blues, espirituals, rhythm and blues… Un pèl innocent en l’execució general, poc travat en els moments de conjunt, encertaven millor els solistes i un parell de duos, on la feina quedava més integrada, sense que puguem destacar cap element de la coreografia en particular. De fet és una peça exemplificant d’aquell esperit formador a què ens referíem: més centrada en la exactitud tècnica de cadascun dels ballarins que en el resultat global. La segona obra de la primera part va ser Gémeos (2015), una coreografia de Jamar Roberts. Es tracta d’un duo que Lloyd A. Boyd III i Gabriel Hyman ballen amb solvència: rítmic i ràpid, amb una música arrossegadora.
En la segona part prenia part tota la companyia, amb un trio molt destacat: Coutney Celeste Spears, Nathaniel Hunt i Gabriel Hyman. Es tracta de Something Tangible (2015), una coreografia de Ray Mercer. Encara la interpretació de cadascun dels intèrprets és superior a la del conjunt, i no pas per una qüestió de nivell d’execució: són pulcres en la intervenció, mesurats. Però és que la coreografia, tot i ser molt variada i entusiasta, requeriria d’una consciència de grup que va més enllà de les individualitats. Un àmbit aquest en què sembla que la direcció de Troy Powell no troba l’equilibri. Malgrat tot, el públic de Peralada va saludar amb agraïment l’esforç.
2016. El Festival de Peralada fa 30 anys. Lluny, als Estats Units, sembla que els drets per als afroamericans segueixen penjant de la violència. Aparentment tot ha canviat, començant pel President d’aquella gran nació. Però el Telenotícies ens revela cada dia la veritat. En la programació de dansa d’aquest aniversari, aquella obra emblemàtica: feliç, rítmica, lluminosa, coreografiada des de l’esperit, un missatge esperançador. Alhora que ple de referències a una història fosca: les migracions, els abusos, l’esclavisme, la religiositat, la identitat, etc. Arriba l’esperada darrera coreografia de la nit: Revelations (1960) del fundador Alvin Ailey. Un obra trampa, m’atreviria a dir… Tan feliç com evocadora de la part fosca de la història de la comunitat afroamericana. Tan inspiradora, com paleta de matisos de la història d’aquell país. Tan intensa, com comunitària. La història és tossuda: la grandesa de la peça és encara més acusada. Ho és el compromís des de la qual es balla? Igual no hem sabut explicar a les noves generacions que el patrimoni no és un record, sinó una causa. Gran merescuda ovació: immensos en el treball tècnic. De fons, la sensació que l’esperit Ailey es va diluint a poc a poc en favor de l’espectacle. Però pot ser una obra així entertainment?
Jordi Sora (Crític de Dansa)
Fotos: Toti Ferrer / Festival de Peralada
