36è Festival de Almada. Espais interiors, exteriors. Lisboa, Almada. Un festival de teatre és un signe recorrent dels nostres temps. Però un bon festival de teatre, per popular que sigui, és alguna cosa més, sempre ha d’anar una mica a la contra del seu públic, expulsar alguns individus de la sala, sempre i quan no es buidi del tot per avorriment, és clar. Penso en la Needcompany de Jan Lauwers i Grace Ellen Barkey amb el seu darrer espectacle Guerra i trementina, una posada en escena molt potent basada en el llibre homònim de Stefan Hertmans.
La novel·la és la història singular d’un pintor, fill d’un pintor d’esglésies, ferit repetides vegades durant la Primera Guerra Mundial en la defensa de Bèlgica contra la invasió alemana. Davant el sofriment provocat per la barbàrie de la guerra i la vida en la trinxera, és el dibuix i l’amor per la música el refugi i consol enfront la frustració de l’amor perdut i la violència. En realitat és la recreació figurada de la vida de l’avi de Hertmans, Urbain, a partir d’uns diaris personals que va deixar en morir.
Però a diferència de Hertmans Jan Lauwers, en un gir summament interessant -diria que feminista-, dóna un gran protagonisme a la figura iconogràfica de l’àngel, Àngel novus de Paul Klee, que aquí és una narradora i també una víctima més de la història. L’àngelical criatura vesteix d’infermera, amb l’uniforme de la Primera Guerra Mundial, és coixa i rep els patacs violents com un ésser sacrificat. Aquesta figura estranya no és altra que l’actriu i coreògrafa Grace Ellen Barkey.
L’estètica escenogràfica ens fa pensar en Joseph Beuys o Jannis Kounellis, i tal com ens té acostumats Lauwers hi ha una fusió singular entre dansa, perfomance i música -que té un enorme relleu, fonamental, amb una gran i complexa partitura-, a banda del text, és clar, que brolla meravellós en la veu magnètica i profunda de la gran Viviane de Muynck.
Lauwers indaga a l’entorn de la deshumanització de l’ésser humà i l’horror que és capaç de generar en circumstàncies brutals, com són les de la guerra; però també sobre la pèrdua prematura d’un gran amor purificador, els valors humans o l’evolució de l’art contemporani. Onze intèrprets que desballesten fins a l’extenuació l’escenari, que colpegen l’espectador intensament, risc i bellesa pictòrica en paral·lel i en viu, escenes que són quadres, música en directe sobre rodes que esgarrinxa la pell a càrrec del compositor de música contemporánea Rombout Willems, que és l’ànima d’un trio clàssic: piano, violoncel i violí. En fi, art teatral impactant, profund i de gran nivell, inoblidable.
Joaquim Armengol
