Dani Chicano
Temps per fer-ho i veure-ho tot
Enguany la direcció de la Mostra s’ha proposat que tothom –o gairebé-, si hi està interessat, pugui gaudir de tot el que pot oferir l’esdeveniment. Així, al matí hi ha funcions escolars d’espectacles que es repetiran a la tarda o al vespre, per a un públic més heterogeni. Aquest és un punt important, i si no, pregunteu als artistes, que s’estimaran més que el programadors acudeixin a les funcions obertes que no pas a les escolars. L’espectacle respira d’una manera diferent, perquè la resposta del públic és absolutament diferent. Paral·lelament, a la LLotja, el món professional fa el seu camí.
Això que explicava abans ve a tomb perquè la jornada comença amb funció escolar d’un dels millors pallassos del país, Leandre Ribera, i la seva troupe, formada també per excel·lents intèrprets del gènere. A N’imPORTE quoi, que es va estrenar a Temporada Alta el 2021, que ha voltat força per França –i més que ho farà, perquè Leandre hi té molt predicament-, qualsevol cosa és possible i qualsevol lectura que es pugui fer, per senzilla o profunda que sigui, hi encaixa. Leandre irromp a la sala pel passadís central carretejant una porta. La porta del fat? Cadascú arrossega el seu propi destí i n’és responsable? Una simple porta? És igual. De seguida apareixen més portes a escena, amb el seu marc. Portes que s’obren i es tanquen, personatges que transiten per escena, que s’esquiven, xoquen, s’apilonen o s’entortolliguen. Als 5 minuts arriba la primera riallada, franca. Difícilment s’aturarà. Com si fins llavors, des d’escena, s’estigués prenent el pols a la situació, explorant al públic per veure d’on decanta.
I plouen claus que obren portes i es forma una petita comunitat d’un carablanca i quatre augustos i contraaugustos segons la situació. Accions habituals, sense secrets, com mirar la televisió, cuinar o netejar la casa es converteixen en odissees corals divertidíssimes fins que salta la llum. Aleshores entrem durant uns minuts en el món d’una mena de mag –aquí és on l’espectacle perd un punt de consistència i el ritme se’n ressent-, per enfilar el comiat. Ha estat una versió “abreujada” d’un espectacle marca de la casa –la versió per a públic general és un pèl més extensa-, que barreja el teatre de gest, el pallasso i la manipulació d’objectes, amb una execució pròpia de virtuosos del gènere. Cap necessitat de la paraula. Leandre ha estat capaç de donar pista als seus companys d’escena –una decisió intel·ligent que fa créixer l’espectacle-, de manera que, si els tens vistos, és possible percebre-hi en la majoria d’escenes l’essència del llenguatge de l’un o de l’altre. Pere Hosta té un absurd molt concret, Cristina Solé és d’un esbojarrat i una bis còmica que et desarma, mentre que Andreu Sans posseeix un domini del cos i una precisió en el gest remarcable i Laura Miralbés és l’acròbata que completa aquesta colla que, per anar bé, s’hauria de veure més a casa nostra. En la versió més extensa i amb públic divers. Per acabar d’avalar-la, aquesta peça va obtenir el premi al millor espectacle de l’edició d’enguany de FETEN (Gijón), la fira de referència estatal.
Tenim un problema amb les dramatúrgies
Parlant de FETEN, la tarda va començar amb Ciudades (Arquitecturas en movimiento), del col·lectiu madrileny Milímetro, liderat per Patrícia Ruz, que va obtenir el premi al millor espectacle en la categoria de noves dramatúrgies. Es tracta d’una performance, gairebé una instal·lació que va construint una ciutat possible a ulls vista de l’espectador, intentant recrear la riquesa d’un món cosmopolita barrejant moviment, música en directe i un text tot sovint inconnex que mira de ser poètic però que, com tot l’espectacle, no hi ha manera que agafi volada i acaba morint en tòpics i llocs comuns a l’interior d’un edifici que allotja ciutadans provinents de diverses cultures en una gran ciutat. Edificis que acaben coberts d’heures (?).
Encara no recuperat del desconcert, a l’Escorxador hi fan Indestructibles, d’Escenapart. L’espectacle parteix d’un projecte documental multimèdia homònim dels periodistes Xavier Aldekoa i Alfons Rodríguez, que fa una mirada a les futures generacions africanes, a la infància d’un continent percebut com el continent del canvi. Una infància que afronta amb cruesa situacions difícils i traumàtiques. Indestructibles és com una mena d’apèndix o complement teatral del projecte, amb direcció i dramatúrgia a càrrec de Clara Manyós i Verònica Navas. L’espectacle retrata, un darrere l’altre, recorrent a diversos llenguatges (projeccions, text, dansa, moviment…), quatre casos concrets. Són les històries de la Marceline (Madagascar), la Giovana (Cap Verd), la Jamila (Etiòpia) i el José (Moçambic). S’exposen les situacions dels infants, d’edats diverses i problemàtiques variades, però no s’arriba en cap moment al públic que, impertèrrit, abandona la sala igual que com hi ha arribat. Impossible no pensar en l’espectacle Camí a l’escola, de Campi Qui pugui que, sense paraules, aconsegueix emocionar al públic –ergo, conscienciar-lo- sense alliçonar-lo, mostrant les dificultats que superen els nens i nenes per accedir a l’educació en països subdesenvolupats. La tensió dramàtica no és un vous parlez.
Excel·lent espectacle verbatim
Una dramatúrgia fallida no és ni de lluny un dels pocs problemes que pugui patir Solar, de Mos Maiorum, una peça que es pot enquadrar en el gènere verbatim de teatre documental. La crisi energètica és el tema. Ireneu Tranis dirigeix aquest espectacle -en signa també la dramatúrgia conjuntament amb Alba Valldaura- de manera intel·ligent, mirant de posar sobre la taula a través de diversos testimonis de personatges reals tots els elements que poden convergir en el debat, des dels més tècnics als polítics i fins i tot als emocionals. D’una polèmica local –el projecte de construcció a Sant Marti de Tous d’una “granja” fotovoltaica de 168 ha- el debat s’eleva a l’àmbit global sense perdre mai de vista al local, mirant de recollir tots els punts de vista, sense caure en maniqueismes, però sense renunciar tampoc a posar al descobert la corrupció de les grans corporacions, la inacció política o les diverses postures de propietaris i col·lectius afectats i el seu nivell de responsabilitat. I tot plegat mantenint una tensió dramàtica que només se’n ressent un pèl amb un final allargassat amb dos discursos, un de catastrofista i el seu contrapunt esperançador. Un text ben travat, que manté la tensió dramàtica en tot moment, es veu reforçat per una posada en escena magnífica, aparentment senzilla però molt efectiva, amb recursos sorprenents pel que fa a la il·luminació i la caracterització i una interpretació remarcable especialment per part de Martina Tresserra.
La jornada finalitza amb Ma solitud, de Guillem Albà. Al seu refugi de les golfes del Teatre de l’Aurora ens ofereix poc més de 25 minuts d’intimitat, un bàlsam, en què ens mostra algunes de les seves facècies, la majoria hilarants, alguna pocasoltada, d’altres amb més recorregut, primer amb la companyia d’un titella –els pots retiren a les olles- que en ocasions no és el manipulat, sinó el manipulador. De fet, hi ha un titella de guant, aquest primer, però també un parell de titelles de dit estrafets que tenen un final amable. És aparentment senzill el que fa en Guillem Albà. Només aparentment. I no hi ha gaire artistes que ho sàpiguen fer i menys amb aquest nivell de virtuosisme. A reposar amb un somriure!
