És el moment just per començar a posar en valor el patrimoni dancístic de casa nostra. Sota l’epígraf de “dansa contemporània” s’hi ha aplegat un munt de reeixides experiències que bevien de l’emmirallament europeu i es construïen amb voluntarietat i una inexistent transició històrica. Efectivament, els anys de la represa democràtica van ser els del boom dels canvis després dels foscos anys de dictadura. Pirineus enllà, ballarins i creadors hi van trobar un espai d’expressió inaudit. Contràriament a com va passar allà, el pas es va fer atrafegadament i sense solució de continuïtat. El ballet, la dansa clàssica, la neoclàssica i la dansa moderna eren taxonomies de llibre d’experts, mentre aquí apareixien companyies i escoles que aprenien a corre-cuita, passant pel tamís de la idiosincràsia pròpia, i convertint-se en les primeres experiències d’una era radicalment diferent. Convé saber-ho; respectar aquella manera particular com vam prendre part de la modernitat des d’un país derrotat com érem; agrair a aquell precursors el camí recorregut; i projectar-nos cap al futur. És important recordar-ho perquè malgrat que no es vol fer un debat seriós sobre la qüestió, segurament per motivacions espúries, ni Catalunya està necessitada de cap “companyia nacional”; ni és cert que el nivell de les produccions sigui baix. Falten recursos, en això estarem d’acord. També fer una millor i més entenedora divulgació dels coreògrafs i grups artístics. Però sobretot ens manca orgull, sobre la base d’informació veraç i rigorosa, de què ha passat les darreres dècades. Aquests propers mesos al Festival Temporada Alta tindrem una magnífica oportunitat de copsar-ho a través d’una conferència ballada; quatre propostes també catalanes; i una d’internacional que ens permetran tenir una bona perspectiva general:
Conferència ballada
Toni Jodar està desenvolupant una línia de treball entre la difusió pedagògica i la històrica. Es presentarà al Festival Explica dansa 2: conferència ballada. Justament a partir de la pregunta que encapçala aquest article: I després de Pina, què? Tindrà lloc abans que arribi Out of Context – for Pina (2010) d’Alain Platel. Recordem que la coreògrafa va morir l’any anterior. La classe magistral de Jodar és un toc d’alerta: acostumats com estem a lloar cegament tot allò que ens arriba de l’estranger, hi va relacionant capítols fonamentals de la dansa amb alguns destacats moments aquí. Descobreix així que mai hem estat millor connectats com ara amb les tendències de la resta d’Europa. Que en seguim l’estela, amb aportacions pròpies i idees que han nascut d’una característica molt local: l’amalgama, la barreja d’estils, la suma de coses que a priori podrien semblar contraposades però des de les quals s’hi accedeix a experiments insòlits. El 8 de novembre, a les 18h. a la Biblioteca Carles Rahola.
Artistes de llarga trajectòria
Noms essencials, per diferents raons: d’un costat Sol Picó. De l’altra Pep Ramis / Maria Muñoz (companyia Mal Pelo). Molts anys de treball a les seves cames i sempre amb la mirada posada als nous llenguatges i el diàleg artístic. Dancing with frogs serà estrena al Festival el 15 d’octubre a les 18h. al Canal. Després d’abordar a We Women la situació de la dona, s’apleguen set intèrprets masculins: ballarins, actors, cantants i músics amb Sol Picó. Cadascú des de perspectives diverses de què significa la masculinitat. Amant del llenguatge directe i amb una certa contundència interpretativa, Picó s’interroga sobre una de les qüestions més candents de la nostra societat. Convida en aquesta ocasió als seus intèrprets a respondre des de la seva posició personal i artística. Per la seva banda, Mal Pelo durà dues peces. La primera, 7 lunas, és una col·laboració entre el cantaor Niño de Elche amb María Muñoz. És fruit de la trobada i l’intercanvi, com tantes vegades en aquesta companyia. I de les ànsies de desenvolupar connexions, ni que siguin de caràcter oposat. D’allà surten elements nous, riscos i sensacions que els impulsen cap endavant. Serà el 12 de novembre a les 18h. al Teatre de Salt. Al seu torn, Pep Ramis estrenarà un solo: The Mountain, the Truth and the Paradise. Amb el concurs d’importants noms de l’escena: Blai Mateu i Camille Decourtie. I amb el tema de l’espiritualitat de fons: la tràgica condició humana.
Artistes més joves
Lali Ayguadé forma part de les artistes nascudes la generació dels 80. Amb una àmplia formació que va incloure l’estada en companyies internacionals de gran prestigi en dansa contemporània. Instal·lada de nou aquí, presenta la seva segona obra de mitjà format: IUandME el 24 de novembre a les 20:30 al Canal. És l’exemple d’aquelles ballarines a qui marxar un temps fora li ha permès engrandir-se com a ballarina i recollir, emmagatzemar, una immensa quantitat d’experiències que va dibuixant en les coreografies. S’està creant un estil propi, com no podria ser d’altra manera, on la dramatúrgia té un pes cabdal i que firma en aquesta peça Jordi Oriol. El fil conductor és impactant: l’actitud de cadascú enfront de la mort. No importa tant la reflexió que en puguem fer, com l’experiència que ella demana als seus ballarins que executin amb elegància: Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Marlène Rostaing i Diego Sinniger de Salas. Veure’ls permet posar en valor la seva qualitat i compara-la amb la d’altres països. Endevinareu de seguida que no es tracta de la tècnica, sinó de què imaginen i dels mitjans de què disposen.
Alain Platel
I la proposta Internacional per antonomàsia l’edició 2017 de Temporada Alta serà Out of Context – for Pina. A aquestes alçades intentar dir alguna cosa més sobre aquest extraordinari artista, quasi és un intent vacu. Hem tingut la sort que el Festival Temporada Alta ha optat els darrers anys per ell i han arribar aquí algunes de les seves peces amb Les Ballets C de la B: Gardenia, Coup Fatal, Nicht Schlafen. L’obra que veurem el 10 de novembre a les 18:30h i l’11 de novembre a les 20:30h. al Teatre Municipal de Girona és del 2010. Just un any després de la mort de Pina Bausch, a qui li dedica. I ens aturarem en aquest punt: comparteix amb ella una certa idea de dansa-teatre. Com es pot a dia d’avui plantejar un espectacle del moviment? Doncs allunyant-se de l’interès pel virtuosisme. La qual cosa no és contradictori amb la qualitat dels ballarins: les imatges que generen amb gestos convulsius són un exemple implacable. Però, i aquí rau el més interessant de tot plegat, sabent com és d’imprescindible la connexió amb el públic, ciutadans del segle XXI en plena cultura de la imatge audiovisual, sobreexposats a estímuls. La grandesa consisteix en dir cada cop més coses amb l’estalvi més exigent de recursos. Deixar que sigui el cos qui parli. Interrogar-lo sobre allò que importa. I escoltar-lo. Se us acut cap necessitat més imperativa que la comunicació? En un món complex, estrany, aliè i explosiu, aquesta és l’aportació específica que hi pot fer la dansa contemporània davant dels antics (i inaudibles) llenguatges d’aquesta mena de contrareforma a la qual alguns els agradaria portar-nos-hi.
Jordi Sora (Crític de dansa)
