Confrontar el cineasta Albert Serra (Banyoles, 1975) a un entrevistador ortodox té el risc que la trobada no sigui excessivament fructífera o interessant. Serra és un creador poc convencional, no descobrim res de nou. Per això a Proscenium vam creure que seria més adequat que Serra mantingués una trobada amb Guillem Terribas, llibreter (Llibreria 22), activista cultural i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona l’imprescindible Cinema Truffaut. Terribas, malgrat que malda per sortir en alguna de les seves pel·lícules, manté un cert punt d’escepticisme respecte l’obra de Serra i, per tant, posseeix un necessari i saludable desapassionament. Serra va estrenar en el marc de Temporada Alta 2013, el 10 d’octubre, al Truffaut, la pel·lícula, ‘Història de la meva mort’, una història en la qual creua la trajectòria de dos personatges literaris universals: Casanova i Dràcula. Serra va guanyar amb aquest film, el setembre del 2013, el Lleopard d’Or del Festival de Cinema de Locarno.
Guillem Terribas / Dani Chicano
Fotografies: Inma Sáinz de Baranda
Càmeres i edició: Jep Porras / Miki Colomer (Imago Tv)
La teva primera pel·lícula va ser Crespià, the film not the village (2003). Com va anar que fessis aquest film, de manera matussera, però que va tenir força èxit?
Albert Serra: No li donava massa importància, va ser una pel·lícula feta sense ambició artística, sense l’autoconsciència que havia de ser una obra d’art. Era feta més per divertir-se, al principi de la tecnologia digital, quan encara no estava tan clar que es podia fer. De fet, devíem ser dels primers a fer un llargmetratge tal qual, amb tecnologia digital disponible a nivell domèstic en aquell moment.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=dutEoDz9LlY” ]
Però ara, per algun geni que ens vegi o llegeixi, si es va repetint que és el millor…
Jo no parlava de genis! No ens confonem ara! Parlava d’artistes!
D’acord, algú dotat. Al darrera hi ha d’haver quelcom. Ets un gran lector i a més, dur; ets algú que cinematogràficament, tot i que a vegades dius que el cinema no t’interessa, has vist més cinema que molta altra gent…Vull dir que hi ha una base…
Però no seria decisiva. Així com et deia que l’actitud i allò innat és decisiu, aquesta base es podria donar el cas que no fos determinant. Si hi és potser pot enriquir, o al contrari, pot empobrir. És el cas que he denunciat mil vegades d’aquesta gent obsessionada per la tradició i el passat en el cinema. És allò que sempre parlo d’en Guerín i tots aquests, que passa al contrari, a ells els és terriblement perjudicial. D’alguna manera s’agafen a això perquè no tenen res més on agafar-se, perquè no van néixer, no van tenir aquesta sort d’haver nascut tocats per la gràcia. En algun cas pot ser útil, i en altres, perjudicial. Crec que no té res a veure. El talent sí que és important.
No et sorprèn la rapidesa amb què el teu talent ha estat descobert per un sector de gent…
Jo no ho trobo tant ràpid!
Home! Perdona! Tres llargmetratges que se’ls han disputat els festivals, a Canes ets considerat algú important, t’han fet una retrospectiva a l’Arts Santa Mònica, t’han fet llibres, n’hi ha un que porta el teu nom… Als 38 anys, a algú que ja li hagin fet exposicions, llibres, premis… N’hi ha que passen tota una vida! Grans personatges que tenen dots, i no els ha passat!
És una casualitat. La primera pel·lícula representa quelcom relativament innovador o significatiu pel cinema mundial, pel cinema d’autor mundial. El fet de rodar en digital, començar a adaptar una història molt coneguda de la literatura, amb un aire una mica èpic, fet amb petits mitjans, de manera diferent, més atmosfèrica, però alhora lírica, però alhora èpica i demostrar que això es podia fer, és simptomàtic que a partir d’un determinat moment qualsevol persona que es plantegi fer una pel·lícula pot fer-ho, fins i tot amb la màxima ambició artística, tractant grans temes, grans llibres. Aquesta primera pel·lícula tenia la gràcia i el do de l’oportunitat de demostrar que això es podia fer. A partir d’aquí trobo que evoluciona més lentament, cada pel·lícula costa molt de produir. Per exemple, encara que hagi fet altres coses, El cant dels ocells era del 2008, i ara som al 2013, han passat cinc anys fins que he acabat aquesta. Trobo que és força temps.
Història de la meva mort és possiblement el projecte més ambiciós que has fet. De pressupost, com a mínim…
No. Tampoc és gaire més cara que les altres. És una coproducció francesa i és cert que és un 30% més cara que l’anterior o un 40%, només això. Passa que com que hi ha nous elements que se sumen als anteriors, una mica més d’acció, molts diàlegs escrits, i no havent tret res del que hi havia sí que és un trencaclosques més difícil de completar, però essencialment és el mateix i és una mica més ambiciosa en el sentit que et deia de l’autoconsciència artística, que cada vegada hi és més i cada vegada és més sofisticada i refinada.
La propera pot ser una comèdia?
Sé el que serà més o menys. Sé de què anirà em sembla, però hi ha dues idees. D’aquí al dia 10 d’octubre ja ho hauré aclarit.
Llavors pactarem si jo hi puc aparèixer o no…
Això serà un altre tema. Tot apunta que “va a ser que no”, que és una frase que m’agrada molt. Sempre fem broma amb un amic, que em diu: “Serà una obra mestra aquesta pel·lícula?” I jo deia: “Va a ser que sí”.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=4J8xl4WMggs” ]
Hitchcock també deia que no s’ha d’adaptar mai una bona novel·la al cinema. Que s’ha de llegir. Curiosament tu t’has basat en tres grans temes literaris, el Quixot, fragments de l’Evangeli i dos personatges literaris com Casanova i Dràcula…
Això és un tòpic d’aquella època, en què per fer cine es necessitaven grans mitjans, i alhora fer una adaptació d’una novel·la suposava fer-la molt respectuosament, dins uns aires molt clàssics, molt derivat de la novel·la del segle XIX i fins i tot del teatre. Tot això en el cine contemporani es trenca i sobretot el que es perd és el respecte a l’original, perquè evidentment ja no ets jutjat tant per si has fet una adaptació més o menys fidel a l’original, com per si la pel·lícula en sí mateixa és bona o dolenta, encara que sigui més infidel o ho sigui totalment a l’original. Aquesta pèrdua de respecte en relació a la font original és una cosa relativament moderna. Ara pots fer una aproximació més oberta, com fa l’art contemporani amb mil coses, i no passa res. Paradoxalment, aquesta manca de respecte per l’original ha fet que les adaptacions puguin millorar i aquest tòpic ja no sigui verídic.
Creus que Hitchcock feia bones pelis?
Sí. Hi ha alguna pel·lícula que m’agrada, però en general no seria un tipus d’autor que m’interessaria. M’agrada a vegades la idea -m’agrada de les pel·lícules-, d’una persona que està sola contra tot, que, malgrat tot, la fatalitat se l’ha d’emportar. És l’única cosa que m’interessa. Però en general, els directors de cine burgesos, que jo dic, no m’interessen. Per més ben fet que estigui, gent que ensenya gent normal, fent la vida normal, etc, m’avorreix. Hi ha algunes excepcions, però ara ja tendeixo a no fer excepcions respecte això. És massa avorrit. M’agradava molt Ozu, que també explica la vida quotidiana, però és una perspectiva amb un punt de sublimació, d’artificiositat. La gent normal a mi no m’interessa. Un director ha de ser molt bo, ha de tenir molta gràcia o fer-ho d’una manera diferent, molt més misteriós del que són els personatges en realitat. No s’acostuma a traspassar aquest statu quo de normalitat. Ha de ser un gran director qui ho faci, i no n’hi ha. Hong Sang-soo, el director coreà que a mi m’agrada tant, o l’Ozu mateix si parlem del passat, tractant aquesta mena de personatges, transcendeixen això mitjançant una sèrie de recursos, com ara la posada en escena.
En cinema, tu no has fet cap paper a les teves pel·lícules…
No, perquè tota la gent que trobo tinc sempre la sensació que són millors que jo.
Però en canvi en teatre, sí que has actuat.
Sí, perquè era un altre tema, d’una precisió diferent, un altre enfoc. Era un text que havia escrit jo, molt complicat, i em feia més gràcia. El cine està molt basat en la fotogènia, una certa animalitat, un costat més salvatge, quelcom més imprevisible, i considero que tota la gent que he trobat és molt millor que jo, que tenen aquest do més desenvolupat que jo. En canvi en teatre sí que considerava que podia aportar coses interessants a la qualitat de l’obra i, de fet, tan és així que considero que era el millor actor de les dues obres en què vaig participar.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=vL9zcb7jFoM” ]
Dels creadors o obres de teatre d’aquí no te n’interessa cap?
No, és que…Hi havia algunes obres que havia vist que em podien interessar, però és que jo ja sé què em trobaré. Et trobes gent que està obsessionada per seduir el públic, agradar al públic, fer gràcies que facin riure, i el que ha de fer plorar que faci plorar… No poden estar una estona seriosos, és impossible. No hi ha seriositat. Són presoners de l’èxit i del públic, i és patètic. Jo, me’n donaria vergonya de ser aquesta gent!
No et fa vergonya que en algun moment algú cridi contra una obra, o escrigui, o s’empipi o surti del teatre? Jo recordo aquella que hi havia tan de fum, Pulgasari, que va sortir tanta gent…
Tothom és lliure.
No et molesta?
No. Ni em molesta, ni m’agrada, ni res. Tothom és lliure. Si vols hi vas, si no vols no hi vas, si vols tens el dret de marxar. Jo també he marxat de moltes obres que no m’agradaven. La gent és una mica idiota. Marxar, d’acord, està bé, però fer crítiques, no sé… Bé, si t’entrevisten, o si t’ho pregunten, tu contestes, però saps aquesta gent que dedica el seu temps a…? És com quan vas a una roda de premsa després d’una pel·lícula, que ja veus un paio amb el braç alçat que no han ni començat a preguntar i ja el veus. Ja és un que no sé quin problema tindrà amb la pel·lícula. En comptes de marxar i no perdre el temps, si tant t’ha desagradat, marxes i no perds el temps i et dediques a coses que t’aportin… Però és un egocentrisme patètic, molt d’espectador, que es creu que té algun dret en relació a l’obra. És un problema que els han malacostumat tant! És com un nen petit el públic! Si tu li vas donant caramels tot el dia, li vas rient les gràcies i el vas maleducant, passa que es torna un nen insuportable, i a tu et va terroritzant cada cop més, perquè si no li dones el caramel es fot a plorar durant tres quarts d’hora seguits. El públic és igual. Aquests autors contemporanis són els pares que s’han dedicat a anar donant-li el caramel, d’anar-li rient les gràcies quan el nen no fa gràcia, de deixar que vagi a dormir tard, explicar-li el conte, entretenir-lo, com si aquest nen tingués algun dret. Doncs no! Un nen no té cap dret, només té obligacions, i ja està! Quan sigui adult tindrà drets com és normal en la societat.
Per què presentes les pel·lícules a festivals de cinema?
Perquè és on són apreciades. És on hi ha el seu públic natural…
Però també és una manera de promocionar la pel·lícula…
Sí. El que passa és que ara ja està agafant un contingut nou. Els festivals abans eren una plataforma per dirigir les pel·lícules a un altre públic, i el públic de les pel·lícules serioses ja està desapareixent. Per tant, ara, el festival encara és més important, perquè ja no és una plataforma cap a una altra cosa, és en sí mateix que és molt important, i és en sí mateix que molta gent va allà a veure la pel·lícula, o molta gent la coneix i comença a reflexionar-hi. S’obre un lloc de debat molt més interessant que no pas la simple estrena en sales que, des d’un punt de vista industrial, pot estar molt bé, però ni creativament ni pel que fa a crear debat, ni de reflexió sobre la pel·lícula. És un tipus de cine, una defensa d’un cert cine d’autor, en què aquest ritual d’alguna manera es celebra allà. No és que defensi el meu cine, sinó el meu i molts d’altres, de gent seriosa que desgraciadament han vist com en els darrers temps l’estrena a sales convencionals ja no tenia massa sentit perquè, molt típic, el públic s’ha anat idiotitzant cada vegada més, i al contrari, el cine d’autor s’ha anat refinant i sofisticant cada vegada més.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=rbCDrAFnAio” ]
Història de la meva mort ara comença a voltar, a Toronto i altres festivals. Però de les tres pel·lícules que has fet, en quina podries dir que realment has fet allò que volies fer?
Això no existeix en el meu cas, perquè jo no sabia què volia fer abans de fer-les, és aquest el tema. Una vegada fetes és una altra història. Respecte la que m’agrada més, saps que sempre s’ha de dir l’última…
Sempre! Com l’últim fill…
No! S’han d’estimar a tots per igual. Com a productor les estimo a totes igual, igual que com a pare no pots estimar més un fill que l’altre…
Però sempre n’hi ha un que et cau més simpàtic…
No podria dir-ho. Un amic meu va dir que Honor de cavalleria és la clàssica, El cant dels ocells és la maleïda, i aquesta… No sé… A mi, per exemple, per no dir-ne cap de les que has dit, la que m’agrada més és El Senyor ha fet en mi meravelles, que és un documental sobre mi mateix i, encara que jo no hi surti, és la que més directament es parla sobre l’artista. Ens quedarem amb aquesta.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=Gj61DCHyG9o” ]
A Història de la meva mort introdueixes per primera vegada un element extern al teu cercle habitual, que és en Vicenç Altaió. Per què?
Perquè s’assemblava físicament. Estava donant voltes a això i, físicament, de perfil sobretot, s’assemblava molt als gravats i quadres del Casanova real, i tenia aquest aire d’home aventurer del segle XVIII. Va ser a partir d’això. És molt important aquesta decisió, perquè ja saps que no faig mai assajos, ni càstings ni res d’això, sinó que el primer dia que s’arriba a lloc, en aquest cas a Romania… Inevitablement té un punt de risc perquè és un personatge principal d’una pel·lícula, protagonista de moltes de les escenes de la pel·lícula. Podria no anar bé, podria no ser tan interessant com a priori tens al cap que ha de ser, però és aquesta intuïció, aquest risc. Què seria la vida sense risc?
He vist algunes imatges i, em sap greu dir-ho perquè no sóc massa seguidor del teu cinema, però m’han agradat. Més coses: l’actriu Montse Triola, ja sortia a les anteriors pel·lícules, però a més has agafat més noies de Banyoles i les has portat a Romania, i fins i tot vas agafar alguna romanesa. Hi ha més senyores de l’habitual respecte les altres pel·lícules…
Sí. La gent sempre preguntava perquè no hi havia personatges femenins. Doncs era perquè tampoc s’havia donat mai l’avinentesa. La gent es pensava que potser no en sabien tant, i crec que són igual de bones, i veuràs que tenen la mateixa categoria que els personatges masculins i ho fan perfecte igual.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=1Ot8hw97rMM” ]
La peli no dura quatre hores…
No, en dura dues i mitja. Aquí es fa la presentació en un marc en què la gent ja té la predisposició adequada a veure una cosa com un esdeveniment, gairebé té aquella gràcia, pertinent en aquest cas, perquè la pel·lícula té aquella espontaneïtat, aquesta cosa una mica performàtica per la manera com filmo les pel·lícules, són moments únics que no es repeteixen i té aquest aire. El públic no es queixarà perquè sigui lenta, o duri dues hores i mitja. Es queixaran per altres motius, però no per això. Es crea l’esdeveniment i, en aquest cas, crec que és hiperadequat. L’experiència no és tant diferent a la de veure teatre. Crea una fascinació i té una delicadesa, que no notes tot allò que d’alguna manera ens avorreix, o allò que a l’espectador de teatre l’avorreix quan va a veure una pel·lícula, que és aquesta cosa una mica hiperpreparada, hipercalculada, que està veient com un cartró, tot dissenyat… És quelcom diferent crec. Té una delicadesa comparable, malgrat que mai serà el mateix, però té quelcom d’aquesta atmosfera de la cosa que s’està produint en el moment.
Jo, ho tinc malament per introduir-me aquí dins i fer una aparició en un film teu, no?
Sí, és gairebé impossible. No es pot dir mai impossible perquè això només és del Regne dels Cels, però és difícil, com a mínim.
Va bé. Deixem-ho aquí…
[hr]
El Perfil
Un cinema situat després de la fi del cinema
Havia vist Crespià i m’havia divertit. Vaig veure-la com una mena de versió rural de les pel·lícules de John Waters, però en ella difícilment hi vaig veure res més que una broma ben articulada. Un dia, l’Albert Serra em va trucar perquè volia parlar amb mi. No el coneixia personalment i vàrem quedar al Bistrot, de Girona. Ell portava un llibre meu perquè li signés, i vàrem començar a parlar de pel·lícules. No parava d’insistir en que estava a punt de rodar una obra mestra, que després d’una mítica projecció de Crespià al Cinema Truffaut, no la tornaria a projectar perquè amb els anys fos una obra de culte. Vaig sortir pensant que l’Albert Serra feia volar coloms i que, com tants joves aspirants a Godard, no aniria gaire lluny. Quan va tenir acabada Honor de cavalleria em va trucar, i em va convidar a veure-la a una projecció en els cinemes Casablanca de Barcelona. Era un matí del mes d’abril, i vaig sortir altament sorprès. Reconec que poques vegades he tingut una sensació tant forta en el transcurs d’una projecció. Vaig descobrir una pel·lícula que no tenia res a veure amb tot el que es feia a Catalunya en aquell moment, que trencava amb els tots els codis i estereotips, però que per altra banda aconseguia una cosa molt difícil: trobar un equilibri entre un cinema d’arrel marcadament popular amb una proposta avantguardista. No vaig tenir cap dubte de que l’Albert Serra arribaria molt lluny.
Després va venir el festival de Canes. La projecció d’Honor de cavalleria va ser discreta, perquè va coincidir el mateix dia de Volver, de Pedro Almodóvar, però hi varen anar alguns crítics destacats. A l’Albert no li va preocupar excessivament el poc ressò inicial de la pel·lícula. Va arribar al festival amb una bossa de DVD de la pel·lícula i els repartia a tothom qui no l’havia vist. Dos dies després de la projecció va organitzar un sopar en què, a part d’un grup d’amics, hi havia els crítics de l’edició francesa de Cahiers du cinéma i algun dels més destacats crítics portuguesos, entre d’altres. El darrer dia del festival, el diari Libération publicava una pàgina de crítica d’Honor de cavalleria amb el titular C’est l’extase!
Més enllà del personatge que l’Albert ha sabut crear-se, generant una certa expectativa en determinats mitjans que esperen que cada cop la digui més grossa, la seva obra és probablement una de les apostes artístiques més originals, innovadores i estimulants que han sorgit a Catalunya els darrers anys. L’Albert ha sabut creuar les fronteres entre l’art i el cinema, essent tant respectat a la Documenta de Kassel, o al Centre Georges Pompidou, com al festival de Canes. Ha sabut dinamitar tots els apriorismes fent una obra que sorprèn i que enllaça perfectament amb un model de cinema situat en l’esfera d’allò que podríem definir com el cinema possible, que es pot realitzar després de la fi del cinema. És a dir, d’un cinema que juga amb allò conceptual, amb la contemplació, el silenci i el mite però que no renuncia, gràcies al treball dels seus actors no professionals, a situar-se en l’esfera de les tradicions populars. En El cant dels ocells per exemple, hi ha una estranya comunió amb les formes arcaiques d’interpretar, però també hi ha una sofisticació formal d’una profunda i emotiva bellesa.
Història de la meva mort representa un pas endavant en la carrera de Serra. És la seva pel·lícula més discursiva i sofisticada. Parla del pas de la llum a la tenebra, a partir de les figures mítiques de Casanova i Dràcula. Realitza un retrat ferotge de la hipocresia social, reconfigurant aquestes figures. I al final del seu trajecte ens ofereix una reflexió sobre la presència abstracta del mal. Aquest fet el porta a connectar amb algunes de les inquietuds claus del cinema contemporani. En el darrer festival de Canes, per exemple, la qüestió de com el mal actua en el cor de les nostres societats en crisi era un tema central. Albert Serra ens recorda que, malgrat que visquem en una societat emancipada, el mal sempre hi és, i aquest ens porta cap allò més fosc i més atàvic de l’existència humana. El resultat final és extraordinari i fa molta por.
