Cada vegada més es comprèn el sentit d’un festival pels espectacles que arriba a produir o coproduir, més enllà del que pugui importar i exhibir com a mer programador. Ho entenc com un acte raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país. I és que els diners també tenen un sentit profundament cultural, més enllà d’enriquir el llogre Estat Espanyol. Aquestes paraules no volen ser altra cosa que un elogi al Festival Castell de Peralada que no només té la capacitat de produir una òpera tan brillant i de primer nivell com l’Otello d’enguany, sinó també córrer el risc de posar en dansa un espectacle tan suggeridor, desconcertant i heterogeni com és 4Carmen. La Carmen de Bizet? La Carmen de Mérimée? Doncs, sí i no. Òpera? Teatre? Doncs, òpera i teatre! De fet, és la Carmen de Lucas Peire i Marc Artigau, de Mischa Tangian i Helena Tornero, de Carles Pedragosa i Jordi Oriol, de Clara Peya i Marc Angelet, sota la batuta de Francesc Prat i l’agulla sargidora de Marc Rosich.
La idea sembla partir d’una reflexió sobre la figura literària i operística de Carmen, i sobre quina significació pot tenir avui aquest mite universal vivament inserit en l’imaginari col·lectiu; però també sobre si en té l’òpera mateixa en si. I el primer que veiem és una suposada sala de conferències i tres conferenciants que disputen amb ardor intel·lectual sobre què representa Carmen. I aquí comença el joc, el divertit joc del teatre dins el teatre, el joc de les representacions dissemblants on els conferenciants es van transfigurant en Carmen, Don José i García; o bé, en una diva operística anomenada Macarena que sopa amb el senyor Josep, un avorrit crític musical que la pretén, entretant un xamós cambrer que els serveix, conegut com Esteve el pillo, la pilla; o bé, en un cadàver que jau damunt una taula en una sala d’autòpsies, un forense que analitza i un policia rutinari que investiga, etc. Com veieu, l’arc de la mirada és molt variat i ric, per això acaba resultant una reflexió teatral contemporània sobre l’òpera des de l’òpera, on es despleguen tots els rudiments d’aquest drama simbòlic: passió, amor, dolor i mort; però amb un element importantíssim i alliberador, el sentit de l’humor.
[columns] [span4]
[/span4][span8]
[/span8][/columns]
A 4Carmen hi ha densitat i lleugeresa, irreverència i profunditat, música experimental i ressonàncies populars, paròdia als clixés i causa feminista, violència i tendresa…; però, sobretot, hi ha sentit, música esplèndida i veus excel·lents. I tot plegat gràcies a la perícia musical de l’Alfredo Armero (piano) i de l’Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel); i, com no, al talent actoral i vocal de la soprano Marta García Cadena, del tenor Toni Viñals i del baríton Néstor Pindado. En certa manera, una obra com 4Carmen té una aptitud sediciosa, capaç de subvertir les consciències gràcies a la seva energia explosiva i a una violència artística capaç de trastornar la placidesa de l’aquiescència social. D’aquí la cara de pomes agres d’algunes presències llustroses i rondinaires. Bravo!!!
Crec que l’espectacle se’n va a Berlín i passarà per l’Arts Santa Mònica el novembre.
