Encara avui no deixa de sorprendre’m el Festival de Almada, amb tota la seva gent humil i encantadora que fan d’aquest encontre anual una festa extraordinària. El primer que fas quan arribes aquí és deixar-te endur per aquest tarannà distintiu d’obertura interior compartida. Senzillament perquè la mentalitat és una altra i l’adoptes. Aquí la vida i la gent són vertadera proximitat, i aquests dies la vida, a més a més, és teatre i celebració. Una festa que dura dues setmanes ben bé, del 4 al 18 de juliol. Almada és una ciutat diferent a les imaginades, una ciutat que toca el riu Tejo i que puja peresosament cap a la muntanya. És una mena d’apèndix que mira amb satisfacció la llum blanca de Lisboa. És una localitat bàsicament de treballadors, amb algunes contradiccions prou interessants i divertides que us proposo descobrir. Dalt d’un turó hi trobareu, per exemple, l’enorme Crist Rei mirant Lisboa amb els braços estesos en creu, figura descomunal que recorda perfectament la de Río de Janeiro; és una mena d’abraçada simbòlica, peculiar, en un entorn plagat de gent que omple pacíficament una població fidel i comunista. Potser Jesucrist fou el primer comunista… Trobar, avui, una ciutat comunista no és gens fàcil. Però Almada ho és. Això li dóna un aire ben diferent a les pesques culturals que ens proposen perquè estan pensades per a la gent, i la gent, aquí, vol dir tothom.
Aquest magnífic festival té espectacles de carrer cada dia, col·loquis, exposicions, per exemple, enguany fan un homenatge a l’històric director d’escena Rogério de Carvalho (Angola) i a l’escenògraf José Manuel Castanheira; i dóna l’oportunitat a qui vulgui de poder passar tres dies en companyia de Peter Stein per 60 euros; ja sabeu, el fundador de la Schaubühne am Halleschen Ufer, en un cicle anomenat O sentido dos mestres. També hi ha concerts a l’aire lliure, trobades amb actors diàries, entretant la gent es refresca i s’atipa, etc. I alhora té una programació teatral ben diversificada, amb un total de 27 produccions, moltes vénen de fora, bàsicament d’Europa, i la resta són portugueses, esclar. D’Itàlia (Paolo Magelli i Peter Stein,i el Teatro metastasio Stabile della Toscana), de Suïssa, (Christoph Marthaler), d’Alemanya (Manfred Karge i la Berliner Ensemble), de Brasil (Paulo de Moraes i Talu Produçoes), de Romania (Razvan Muresan i el Teatro Nacional de Cluj-Napoca), de Mèxic (Aurora Cano i Dramafest), de França (Maxime Franzetti i el Théatre du Balèti)… I un cicle de sis espectacles de novíssimo teatro espanhol. Una mostra rellevant que incloïa dos espectacles catalans: El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró; i Sé de un lugar, d’Iván Morales. Dic incloïa perquè l’Arquímedes no ha arribat al port d’Almada, per alguna raó tan decepcionant com incomprensible ha naufragat estrepitosament; però Sé de un lugar, sí.
Sei de um lugar no només s’ha convertit en un fenomen social a Catalunya i a les espanyes, també aquí, al 32º Festival de Almada. Jo, que he vist aquesta funció quatre vegades, en quatre espais diferents, la darrera en castellà, m’he pogut fixar especialment en com reaccionen els espectadors portuguesos i com seguien amb apassionament i sorpresa els encontres d’en Simó i la Bérénice. Alguns espectadors percebien, com jo mateix, que alguna cosa intangible acabava omplint l’espai, l’espai interior de cadascú i l’exterior. Aquella tensió única potser sigui el sentiment de compartir un vincle especial, més enllà de qualsevol frontera i llengua, un vincle que rau en la sensibilitat i l’emoció compartida. I és que Sé de un lugar toca l’espectador a fons.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=0BJjsuBfqME” ]
L’espai, la casa d’en Simó aquí, a Almada, on s’amaga, és una mena de sala de festes anomenada Incrível Almadense, una enorme circumferència amb dos pisos, polsegosa i carregada d’anys, d’un llustre d’antigalla que encara arrossega l’encant dels temps remots, un lloc esgavellat i perfecte on pot viure algú que es vol isolar, com és el cas d’en Simó. Un personatge realment potent i trasbalsador. Les cadires, escampades per tota la sala, eren plenes a vessar. N’hi havia més d’un centenar. Contingut l’alè fins el meravellós final, la primera frase sembra el desconcert: “Yo soy racista.” Quan la llum finalment es torna obscura i la música acaba, queda flotant per uns instants en la sala un silenci impressionant…, i llavors ve l’esclat de vida, la gent es posa d’empeus aplaudint, i aquella emoció continguda durant una hora i mitja vessa a raig. Només el teatre pot donar moments així. Em pregunto quin és el misteri d’aquesta obra? Per què emociona tant i sempre? Al final venia la gent a saludar i felicitar l’Iván Morales, eren espectadors completament trasbalsats i commocionats. Un li va demanar si seria possible representar l’obra a casa seva, un altre si ho podrien fer a la Fira del Còmic de no sé on, etc. El que deia, Sé de un lugar o Sei de um lugar ja forma part, en només tres funcions, de l’imaginari col·lectiu d’Almada, és un fenomen social i humà, un fenomen anomenat Anna Alarcón, Xavi Sáez i Iván Morales.
Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)
