Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) és sens dubte un dels dramaturgs joves més interessants de la creació contemporània. La seva penúltima obra, El principi d’Arquimedes, on tractava de pors i sospites molt a l’ordre del dia, en va representar la consolidació artística, i arribarà al cinema de la mà del director Ventura Pons. Miró, que mostra una especial predilecció per assumptes de plena vigència, potser per la seva mirada de periodista, estrena a Temporada Alta Nerium Park, una peça amb forma de thriller on també toca temes d’actualitat, com ara el perill d’exclusió de la societat o, indirectament, la bombolla immobiliària, però per parlar en el fons de l’ésser humà. Juntament amb la productora Verins Escènics, amb Nerium Park Miró va guanyar la setena edició del Premi Quim Masó a projectes de producció teatral, convocat per la mateixa família Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscenium-Sala La Planeta.
Text: Maite Guisado
Fotos: Cèlia Atset
Enregistrament i realització: Jep Porras (Imago Tv)
Quan et poses a escriure, tens ben clar de què parlaràs o la història va sorgint a mesura que vas fent?
Depèn. Cada obra és diferent i et planteges coses diferents. Però per exemple, quan em vaig posar a escriure Nerium Park, sí que tenia molt clar el punt de partida: volia plantejar la història d’una parella que se n’anava a viure a una urbanització d’aquestes amb piscina, tallet de gespa… una mena de paradís, almenys pel que ens han explicat socioeconòmicament que és. I llavors, el que sí que va ser clau per a mi va ser com explicar-ho. Crec que en cada obra has de trobar les narratives, els codis precisos, i aquí tenia molt clar que havia de ser una mena de thriller, i sempre dic que ho és, perquè hi ha elements de suspens, etc. Fins i tot l’Alba Pujol -una de les intèrprets-, quan es va llegir el text (va ser molt graciós perquè li vaig proposar de fer-lo quan era a Ushuaia, a la Patagònia, i ens comunicàvem amb missatges a altes hores de la matinada), em va dir que hi havia alguna escena que li havia fet passar una mica de por llegint-la. Jo ho he buscat això, el suspens, perquè penso que li va bé a aquesta obra. En una altra potser busques una forma de jugar amb el temps, com a El principi d’Arquimedes, però en cada peça miro de trobar quina és la millor manera d’explicar la història.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=PR-wx8vHa6Q” ]
A Nerium Park l’estructura és lineal, segueix un ordre cronològic…
Cert, és molt lineal. Hi ha dotze escenes que passen en un any i cada escena és un mes. És un any però antinatural, comença al novembre i s’acaba a l’octubre, i per tant l’espectador veurà una mena de flaix en la vida d’aquesta parella en aquesta urbanització on han anat a viure durant un any i com la vida se’ls gira força, la veritat.
El títol que has triat, Nerium, fa referència a una flor d’aparença bella, però tòxica. Reflecteix l’esperit de l’obra, oi?
El moment de posar els títols sempre és delicat. N’hi ha que des d’un primer moment són claríssims i altres et vénen al final. En el cas de Nerium Park, hi va haver diversos moments. A vegades en el procés d’escriptura canvies diverses escenes, canvies situacions, modifiques personatges i també modifiques títols…
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=e0EQK1sBOII” ]
Però de què acaba parlant l’obra? De la deshumanització? De la solitud?
Sobretot parla de com l’entorn ens pot condicionar com a persones. Una parella va a viure en aquest espai, que és idíl·lic, i de sobte allò que els havien dit que era idíl·lic no és exactament com s’esperaven. Són els primers d’instal·lar-se a la urbanització i no hi arriba ningú més. El sistema va canviant al seu voltant, van passant coses dins el marc socioeconòmic que els afecta a tots dos. Aquest tipus d’individus, quan el sistema va bé, ells també van bé, però quan el sistema va malament, els acaba influint d’alguna manera. També parla molt de l’exclusió social, d’aquest límit tan fràgil entre estar dins i fora del sistema. En un moment, sense ni adonar-nos-en, podem tenir un peu fora del sistema. I no ho dic com una cosa dolenta, sinó que passa que de cop i volta el sistema ens imposa que hem de comprar-nos una casa, que ens hem d’hipotecar durant un seguit d’anys, que hem de viure d’una determinada manera… Però quan el sistema trontolla veiem que això que ens han venut també és molt fràgil, tant com el mateix sistema.
Alba Pujol i Roger Casamajor interpreten els personatges visibles de la història.
Hi ha dos personatges en escena, el nucli de la parella, i és una parella que comença amb un projecte aparentment molt sòlid, que tenen molt clar que funcionen, però jo crec que, escrivint, els he complicat molt la vida al Gerard i la Marta, els ho he posat molt difícil, però també els ho ha posat el món exterior. Hi ha un tercer personatge que és importantíssim en aquesta obra, molt important, que funciona com a mirall i per això és clau. També penso que, encara que té un llenguatge molt realista i altres aspectes, és una obra altament simbòlica i al·legòrica, en el sentit que els personatges representen formes i estils de vida, i també perquè l’espai, que és el que dóna títol a la peça, és importantíssim, determinant com mai per a aquests personatges, perquè passa tot allà, en aquest Nerium Park, que és absolutament protagonista.
Per què els condiciona?
Quan vaig començar a assajar, citava als actors algunes coses que em recordaven l’obra. A la vora de Tàrrega es van fer uns edificis perquè s’havia dit que allà hi havia d’anar una presó, i les immobiliàries van començar a fer-hi cases per a la gent que aniria a treballar allà. Al final no es va fer el centre penitenciari, però els habitatges sí que es van construir, i ara hi ha una mena d’urbanització fantasma d’edificis que hauran de vendre a preus molt baixos. També ha passat a l’entorn de Madrid. Eren pisos que es venien per 300.000 euros i ara s’estan venent molt per sota del preu fixat. Es pensaven que hi aniria un tipus de població i ara n’hi anirà a viure una altra que, segurament, acabarà creant una mena de ghetto. El que vull dir és que són espais que el mateix sistema ha provocat, espais fantasma o espais que en el futur és possible que generin problemes socials, i que són conseqüència d’aquesta bombolla immobiliària que hem viscut els darrers anys al país, en què s’ha construït d’una forma desmesurada. Hi ha gent que es pot trobar com la parella protagonista d’aquesta obra, que, de cop i volta, arriben allà i es troben amb una urbanització a mig fer i sense veïns. Això els fa estar més l’un al costat de l’altre i també fa créixer els conflictes.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=tGqabdGw4eE” ]
Quin sentit té ser tan realista en un escenari?
El llenguatge és real. Però hi ha tot un seguit de codis que s’utilitzen en el muntatge que no sé si són tan reals. A la segona escena el noi arriba al pis i explica que li ha passat una cosa estranya a la carretera, que ha vist algú que sortia d’entre els matolls i que el saludava, i que llavors ha tirat enrere i no ha vist ningú. Ha estat buscant tot preguntant-se qui era aquell individu o figura fantasmagòrica. Aquests elements de suspens no són gens realistes, com algunes de les coses que hi passen. La situació, el plantejament, és real, però òbviament el que hi passa és una ficció, coses que possiblement es porten a l’extrem. Que una parella arribi a una urbanització i siguin els dos únics és possible, però és una situació portada a l’extrem. M’agrada jugar amb conceptes i amb temàtiques actuals, però penso que el que és bonic és generar codis més o menys realistes o no realistes, però sí que tinguin unes certes lògiques.
Has estat uns mesos a Sudamèrica. És molt diferent el panorama teatral d’allà i del d’aquí?
En algunes coses sí. He estat a l’Uruguai i uns dies a l’Argentina. A l’Uruguai m’he trobat un país menys professionalitzat que el nostre. Té una Comedia Nacional, que fa 50 anys que funciona, fundat per la Margarida Xirgu precisament, però a banda de tot el que és el teatre comercial, fora d’això, cap actor viu de la interpretació. Això també passa al nostre país, és una qüestió de precarietat. En el cas de l’Argentina, entesa com a Buenos Aires, perquè la vida teatral passa per allà, és un grandíssim aparador, una de les cartelleres més importants del món. Hi he vist coses bones i que m’han agradat molt… però també fem bon teatre aquí. Des d’aquí a vegades hem sobredimensionat la cartellera argentina i és clar que hi ha coses interessants, però hi ha un sector de showbusiness, de teatre de bulevard, que està molt bé que hi sigui, però… aquí afortunadament en general ens arriben les propostes més alternatives, sovint propostes que allà els costa de tirar endavant.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=dX3qAS9Hd8w” ]
Tal com està el panorama, molta gent d’aquí s’ho planteja com a necessitat…
Sí, estem en un moment en què tots hem d’aplicar fórmules imaginatives. Però en el cas de la meva generació ja hem crescut fent-ho. Nosaltres, per exemple, quan hem fet muntatges, sempre hem estat molt conscients del que podíem gastar i del que no, i fins i tot hem estat atents a reciclar coses. A El principi d’Arquimedes vam haver de plantejar-nos com ho fèiem per tirar-ho endavant. Malgrat que hi havia producció al darrera, quan fas els números per tot, per l’escenografia, pels actors, tot va pujant… Per exemple, el terra de l’obra eren plàstics que can sortir d’una sauna. Quan vam fer el Gang Bang al TNC, amb les xifres que se’ns havien donat d’escenografia i el que podíem gastar, amb l’escenògraf ens vam plantar i vam començar a pensar com ens ho fèiem per quadrar-ho tot. Vam reciclar les parets d’un altre muntatge i les vam pintar. El resultat era una escenografia que semblava com si hi hagués molts mitjans, però n’hi havia molt poquets. He fet espectacles en què no tenia diners per fer alguna cosa i, vinga, ens hem de posar les piles perquè allò semblés que tenia una bona factura, i també perquè és la nostra feina, trobar fórmules i espavilar-se.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=RJOpOOX18QE” ]
Què creus que busquen els teatres?
Es busca teixir programacions el màxim de rendibles, però amb la mínima inversió. Per als creadors és un problema que s’estigui fent més exhibició que producció, perquè aixecar un muntatge és complicadíssim, i això genera un conflicte a l’hora d’escriure. Et limita. Tens un condicionants de mercat i acaba essent un concepte una mica capitalista. Saps que tens més possibilitats de tirar un muntatge endavant si és de dos personatges que no si és de vuit. Si estàs escrivint un text de vuit personatges, a dia d’avui, és dificilíssim. Si a més en aquest projecte tens tres espais diferents, augmenta la complicació. Hi ha moltes coses en les quals a vegades no pensem, però quan no hi ha producció al darrera es compliquen molt més determinats projectes. Recordo fa molts anys un director que ens va dir que érem poc ambiciosos els dramaturgs catalans perquè escrivíem obres de pocs personatges. Però, si vas a un teatre, en el moment que planteges que són quatre personatges ja t’estan dient que això és una superproducció! Només t’ho pots plantejar quan tens un cert suport. Per aquest motiu també, quan vam fer el T6 al TNC, amb la companyia T6, que eren nou intèrprets, tots vam aprofitar aquells nou actors perquè era una situació extraordinària en la naturalesa de l’escriptura. Poder tenir nou actors en escena, a banda que és divertit veure tanta gent, sempre genera una teatralitat molt concreta, però no tenim facilitats per fer-ho, perquè si ja és difícil pagar-ne dos, imagina’t pagar-ne nou o deu. A l’Uruguai, per exemple, vaig escriure un text, que estic acabant, que és de molts personatges. Però, igualment, vaig dir-me que tenia ganes de fer aquest text, pensava que ha de tenir aquests personatges i que ja el faria. Ja veurem, potser no el puc estrenar fins al 2050, però penso que l’he d’escriure així i d’aquesta manera, tot i saber que d’entrada t’afegeixes una complicació més a l’hora de tirar endavant el projecte.
[kad_youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=3RKxJw_rQa0″ ]
És trist que hagis de limitar la teva pròpia creativitat.
Sí. Intento personalment tallar-me les ales el mínim possible, però hi ha molts factors externs a tenir en compte. De vegades també són interns, dubtes a l’hora de fer, provatures… Un dia ho parlava amb un amic, que modificava molt la seva obra, i li deia: “Bé, això què vol dir, que qui determina la teva obra ets tu o és el públic? Vas modificant l’obra en funció de la resposta del públic?, no la dónes per tancada i com a bona fins que el públic et dóna l’aprovació?”. No ho sé, jo intento tancar-la jo, amb el públic poden passar mil coses. Evidentment que vols que s’estableixi un diàleg amb el públic i que funcioni, però vull dir que, de condicionants, n’hi ha i no ser-ne conscient o negar-ho em sembla una mica naïf.
Quan parlaves de l’Uruguai, m’has fet pensar que potser aquí es va perdent autenticitat, que es busquen més els resultats…
Allà vaig veure Bienvenido a casa, de Roberto Suárez, que ve ara a Temporada Alta, i m’ho vaig passar molt bé, és un espectacle meravellós i em va fascinar. L’havien fet en tres anys, des d’uns cànons crec d’una certa llibertat, amb molt compromís ideològic i humà. Penso que sí, que hem perdut una mica d’autenticitat perquè treballem més en allò que s’espera de nosaltres, en resultats, que en les pròpies conviccions i crec que alguna cosa s’ha perdut pel camí, hem fet una mica de factoria i crec que el teatre és qualsevol cosa menys una factoria escènica.
I per què fas teatre?
Faig teatre perquè m’agrada el teatre, em diverteix com a espectador. El que és molt maco del teatre és que hi ha un diàleg a temps real entre l’escenari i la platea, i aquest diàleg no ha de ser sempre de concessió al públic. Quan dic diàleg, pot ser fer enfadar l’espectador, interrogar-lo, qüestionar-lo, divertir-lo o mil coses més. Però crec que és un espai magnífic a temps real, que és un acte ritual antiquíssim que hem sabut portar fins als nostres dies, però sobretot, on hi ha aquesta mena de diàleg directe en què la ficció ens serveix per parlar de nosaltres. Penso que és un espai magnífic perquè hi hagi aquesta trobada de l’espectador, el ciutadà, i allò que nosaltres plantegem a l’escena.
Hi ha humor a Nerium Park?
La meva mare, a la sortida de l’estrena de l’Arquimedes, em va dir que li havia agradat molt, però em va preguntar: “Quan faràs una comèdia?”. No li sembla que hagi fet mai comèdies. La propera, li vaig dir, serà una comèdia. Doncs no. No és aquesta, ni serà la propera que estreno al desembre. Cap de les dues serà comèdia. En aquest cas, no hi ha humor, no hi ha una especial càrrega d’humor. A vegades quan assagem sí que hi ha escenes en què hi ha una mena de xoc i els dic als actors que, en el fons, aquesta obra és una comèdia, però no ho és gens, precisament, penso que és un drama en tota regla.
Anirem a patir, doncs?
No ho sé, no sóc jo qui ha de dir-ho, però potser es mourà alguna cosa. Espero que sigui així.
[hr]
El perfil
Josep Maria Miró Coromina (Prats de Lluçanès, 1977) és periodista, doctor en Literatura Catalana, dramaturg i director teatral. Jo diria que representa el talent més capaç i interessant del teatre de text contemporani català. Té virtuts que el fan destacar per damunt la monodia general de joves dramaturgs, és intel·ligent, culte, sap escriure i decanta la seva mirada vers la societat que l’integra. En aquest aspecte és atípic, acerat, perquè la seva escriptura té un sentit moral, un sentit al qual no s’hi pot ser indiferent. Atrapats com estem en una cultura de l’emoció fàcil i l’entreteniment, Josep Maria Miró sol presentar-nos uns personatges que evidencien una dolorosa fragilitat, que no és altra que la nostra, la d’éssers atrapats que habiten uns espais plens d’incertesa, líquids, físicament i moralment, un entorn que els condiciona, els asfixia, els mata. Si, no són feliços, i veure això ens incomoda, ens desorienta, ens pertorba, però és una incomoditat, una desorientació i una pertorbació del tot desitjables, i molt difícil de veure en els nostres escenaris. Humà, intel·ligent, sempre sensible, gens moralitzant, té una saviesa difícil d’acceptar, virtuts entre moltes que ja anticipava en aquelles primeres obres com ara L’escorxador, L’esvoranc (2005) o Quan encara no sabíem res (2006), i que són evidents en La dona que perdia tots els avions (2009), Gang Bang (2011) i l’extraordinària El principi d’Arquimedes (2011), virtuts que ben segur seguiran qüestionant-nos en obres com Nerium Park i Fum (2013).
Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)
