Dani Chicano
El teatre de terror és un gènere poc explorat, diria que inexistent. No recordo cap obra de teatre que m’hagi provocat por o terror fent entrar en joc elements sobrenaturals o fantàstics. Possiblement això sigui per la dificultat que comporta aconseguir una peça realment efectiva a través de la construcció d’una atmosfera en viu que arribi a incomodar l’audiència d’un teatre i fer-la sentir insegura. Això no és cinema. Obtenir l’estat de suspensió de la credulitat durant poc més d’una hora i fer que el públic entri en la convenció ja no és quelcom fàcil i ho és menys encara quan el que s’intenta és fer sentir paüra representant a escena fenòmens sobrenaturals. No estem parlant de thriller o de suspens, parlem de terror, d’acollonir el públic present a la sala.
Allà lluny hi ha una caseta, escrita i dirigida per Jordi Casanovas, s’ha estrenat aquest cap de setmana a Temporada Alta 2024, a la sala Kropotkin de la Coma Cros de Salt, i farà estada a la Sala Beckett de Barcelona. El dossier explica que es tracta d’una “història de terror construïda a partir de les narracions orals més enigmàtiques de les comarques gironines”. És així. Només d’entrar a la sala, seguint un caminoi de llumetes en la penombra, fins arribar a la localitat escollida –l’aforament no arriba al centenar- ja se sent una selecció de cançons de tradició oral de les comarques gironines provinent del recull d’aquest meravellós projecte que és el Càntut. De llegendes, a les comarques gironines n’hi ha a balquena, sobretot provinents de zones rurals i muntanyoses i tenen un gran protagonisme en aquesta peça. Abans, les cançons eren el vehicle perfecte per transmetre tota mena d’històries i contes, i algunes són el complement ideal per a aquest espectacle. Les veus rogalloses dels avis i àvies que les canten, recollides en gravacions fetes pels promotors del Càntut, degudament filtrades, comencen a crear l’atmosfera desitjada. El disseny de l’ambient sonor és una de les virtuts de l’espectacle.
Al bell mig de la sala, grades a tres bandes envolten una mena de cabana de la qual el públic en pot veure l’interior gràcies a tres parets de tul negre translúcid, que entela la visió del respectable durant tota la peça fent un efecte un punt incòmode, però imagino que aquesta deu ser la idea. Pel terra, tot envoltant la caseta, torba, fulles d’alzina, roure, pinassa, branquillons… Som al bell mig del bosc i la caseta és allà, lluny de la civilització. Potser a la vall del Llémena? Als encontorns de Rocacorba? Seria un mal favor explicar massa coses sobre la trama i els girs argumentals que conté la peça. Em remeto, novament, al dossier: “Una jove embarassada arriba a una cabana aïllada, guiada per dues llevadores que ha conegut a través de les xarxes socials. Es preparen per viure un part natural, envoltat de màgia. Els preparatius s’inspiren en llegendes i mites antics, reviuen un naixement pur. Però quan la jove trenca aigües…”. Fins aquí puc llegir.
Cal ser valent, original, imaginatiu, tenir un coneixement i un domini notable de la dramatúrgia per arriscar-te a fer una obra de teatre de terror. La línia que separa l’èxit del ridícul en la utilització de segons quins recursos és molt fina, però en aquest cas, en què es barregen elements fantàstics amb d’altres més propis del thriller –és quan la peça té més interès-, no es travessa en cap moment, tot i que el que veiem a escena tampoc no acaba de provocar l’efecte anunciat. Activar i desactivar la capacitat de credulitat del públic a través dels girs argumentals trobo que és una tasca complexa que, en aquest cas, no acaba de sortir bé.
És imprescindible per tal que la cosa sigui reeixida que les intèrprets facin un acte de professió de fe respecte la proposta del director. En aquest cas Cristina Arenas, Meri Yanes i Mercè Pons, unes magnífiques actrius, defensen els seus personatges amb una convicció fèrria, aconseguint alguns moments de gran intensitat dramàtica. Tot en la producció ha estat pensat amb cura i detall, des del disseny del so a la il·luminació, el vestuari i l’escenografia. Allà lluny hi ha una caseta, després d’estrenar-se a Salt, farà estada a la Sala Beckett de Barcelona.
Dani Chicano
Fitxa artística
Autoria i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Cristina Arenas, Meritxell Yanes i Mercè Pons
Disseny de so: Lluís Robirola
Escenografia: Paula Bosch
Disseny de vestuari: Bernat Grau
Disseny d’il·luminació: Guillem Font
Direcció de producció: Maria Rueda
Ajudant de direcció i producció: Aina Casadevall
Confecció vestuari: Assen Planas
Dibuix: Guillem Bosch
