2. Crucifixió
Per alguns la Bíblia és un llibre de contes, per d’altres un nom insignificant que flota en l’imaginari col·lectiu, per molts un manual que vessa prejudicis, per la majoria un volum encara per llegir, per uns quants un llibre sagrat i el fonament de la cultura occidental, per en Benjamin és la seva premissa moral, un imperatiu categòric. Benjamin és la fosca i perversa criatura creada per Marius von Mayenburg (Múnich, 1972) protagonista de la peça Màrtir, una reflexió social al voltant de l’adolescència i el fanatisme que no exclou ningú, tots formem part de l’engranatge que greixa les rodes de la lògica del sectari intolerant, ni que sigui per omissió.
Però Màrtir també és una obra sobre la impotència, la impotència dels adults alhora d’afrontar problemes que tenen a veure amb la radicalitat seductora. La impotència dels pares (en aquest cas de la mare), la impotència dels professors i l’escola, la impotència dels amics, de la imaginació, de les normes, de l’amor i del sexe… Tot és impotència davant la literalitat dels textos bíblics que surten de la boca de Benjamin. La lògica de Benjamin és implacable perquè escup la paraula sagrada de Déu sense esquerdes. I què som els homes davant la paraula de Déu? Els no creients podrien obviar la discussió, però quan el problema el tens a casa, a l’escola, al barri, al poble, al país, al món, pots defugir-lo?
Podríem pensar que Benjamin és un adolescent amb problemes, però no. No és un drogoaddicte, ni un adolescent a la recerca de la seva identitat sexualitat, ni un noi amb assumptes d’acceptació del seu cos… No, simplement és un beneit de Déu que parla a través de cites evangèliques per justificar un comportament xocant a ulls dels altres. Una religió cristiana que, llegida i viscuda literalment, no és altra cosa que la d’un déu terrible que castiga i amenaça. No oblidem que la religió està integrada en el sistema escolar de molts països, com a Alemanya, i que en l’obra ve representada pel pare Dieter Menrath, un ésser que va contaminant de forma gradual i violenta els personatges i el text. I Benjamin exerceix la força manipuladora de la seva ment maligna, però també la violència física quan convé. Només l’Erika, la professora de biologia s’acara amb força al noi, la ciència i la raó contra el fanatisme i la fe. I no hi ha pietat, la mateixa Erika caurà en un ritual esfereïdor. Tampoc hi ha catarsi final perquè ens podríem preguntar qui és el màrtir? Inge, la mare? Erika la professora sacrificada? George, l’amic manipulat? Lydia, l’amiga agredida? El propi Benjamin, víctima de la seva raó mística?
Màrtir és un text interessant que causa impacte i produeix reflexió. En mans del director Rodrigo Francisco agafa una dimensió personal, en el sentit que la seva mirada insereix fortament en l’aspecte de la idolatria i el fervor, isolant Benjamin i Erika de la resta de personatges. És un duel interpretatiu que, tal i com el text posa en relleu, es fon en seqüències. La llum, doncs, és fonamental per marcar l’acció. Cal assenyalar algunes idees tan discutibles com remarcables: deixar tots els actors a l’escenari, amb el perill de distreure l’espectador; una potent llum blanca i l’escenografia, que fan de contrapès a la foscor de la peça, i unes interpretacions emfàtiques, com la de la mare, convertint el personatge en un ser estereotipat. I per què no potenciar molt més l’humor grotesc? Tot això és tan discutible com defensable, però la posada en escena no deixa ningú indiferent.
Quan podrem veure Màrtir als Països Catalans?
Joaquim Armengol Roura
