Si això és un home va dedicat als botxins, a tots aquells que pel seu silenci covard i la seva indiferència van ser còmplices del genocidi de milions de persones. Per primera vegada hem pogut veure una adaptació teatral en portugués de l’obra mestre de Primo Levi al Festival de Almada, gràcies a La Companhia de Teatro de Almada.
Se isto é um homem relata les esquinçadores vivències de Primo Levi, un químic jueu-italià, que va passar onze mesos en un camp de concentració d’Auschwitz a Polònia durant la Segona Guerra Mundial, essent el seu un dels primers relats autobiogràfics divulgat d’un testimoni directe de l’Holocaust. En realitat, és una poderosa reflexió sobre la supervivència humana al límit. Levi, va néixer al Piemont, fill d’una família jueva (Turín, 1919-1987) i es va doctorar en Química en 1941; però el 1943 va ser detingut per la milícia feixista italiana i al febrer de 1944 va arribar al camp de concentració d’extermini d’Auschwitz, a Polònia. El que va viure i veure és el que hem viscut i vist gràcies a l’intens treball de l’actor Cláudio da Silva, la transfiguració del qual descriu en detall la feina dels Kapos (custodis dels presoners), l’ús de la violencia, la brutalitat, la humiliació, la degradació moral, l’absència de solidaritat… Sens dubte que Cláudio da Silva conviu la mar de bé amb la dramatúrgia i direcció acurada de Rogério de Carvalho i la contundent escenografia de Manuel Graça Dias i Egas José Vieira.
Un treball de conjunt, doncs, impactant que genera preguntes incòmodes per mostrar el que va passar a Auschwitz. Però, de fet, podem arribar a entendre el que va passar? Potser no ho hem de comprendre ja que podríem arribar a justificar-ho? I tanmateix, de la mateixa manera que és impossible comprendre, és imprescindible conèixer-ho. Perquè el que va passar a Auschwitz pot tornar a succeir. Penso que aquest és el gran missatge de l’obra.
Voldria aprofundir en la feina de Cláudio da Silva, una interpretació tan impecable com conmovedora, usant un llenguatge de cos i veu pesant, mesurat i sobri, allunyat del lament de la víctima o de l’enfurismat gest del venjador. La veritat del seu testimoni colpeja com un aire fred el rostre de l’espectador, un aire que penetra a la pell i cala al ossos. Recordant a Levi, veiem un testimoniatge desapassionat, creïble, objectiu, una veu interior que, de fet, esdevé protagonista d’un judici del qual els jutges som nosaltres. I ara Imagineu, imagineu un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d’afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d’utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme “camp d’extermini”, i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons. Primo Levi, dixit.
Joaquim Armengol
