Text: Joaquim Armengol / Foto: Justin Brown
El director del Festival de Teatre de Almada, Rodrigo Francisco, va tenir un ull excel·lent en programar el Federico García de Pep Tosar com a tancament del festival. A l’aire lliure, amb la brisa atlàntica acariciant els rostres dels espectadors, el teatre de l’Escola D. António da Costa era ple a vessar, fins i tot les escales es van omplir. Hi havia màxima expectació, i no era per menys.
He de reconèixer que he vist aquest meravellós espectacle en cinc ocasions, la primera vegada el dia de l’estrena durant el Grec del 2015; i dimecres, a Almada, la darrera. No sé ben bé quins astres es van conjurar, però el que es va produir durant l’espectacle em va fer comprendre la potència transformadora que té l’obra i la traça que deixa en el públic. Per l’impacte que genera en l’espectador, l’atmosfera de silenci que crea i l’emoció continguda latent que hi ha, un viu intensament alguna cosa molt vertadera i especial. Lorca potser en diria “duende”, però per mi té a veure amb l’autenticitat; o sigui, que Federico García Lorca i l’espectacle són el mateix. I per això, perquè es fa patent el crim terrible que van cometre els franquistes assassinant-lo, i la incomprensible i fatal decisió del poeta en agafar un tren a Madrid i anar-se’n a Granada a veure els seus pares fa comprendre que Lorca, en realitat, som tots. Tots vam ser víctimes d’aquell afusellament monstruós. I així es comprèn perquè molts dels espectadors van acabar desbordats i amb llàgrimes als ulls, en un final esclatant, posats dempeus, amb crits d’olé, olé!, llarguíssims aplaudiments i bravos! A mi, aquest sentir profund col·lectiu, em va fer pensar en el que devia produir el propi Lorca quan anava pels pobles muntant obres amb el grup de teatre universitari ambulant La Barraca. Deixeu-me recordar unes paraules del poeta que formen part de l’espectacle: “El teatro se debe imponer al público y no el público al teatro. Yo aspiro ha enseñar al pueblo y a influir en él…”.
I és que Fedrico García de Pep Tosar i Evelyn Arévalo es una obra d’una narrativa singular, immensa i que roda perfecta, plena d’humanitat, on s’hi dibuixa un Federico simpàtic i proper, un ésser entusiasta, divertit, sensible i fràgil, amb un geni precoç inusitat del qual en donen testimoni veus expertes, amics com Dalí, Buñuel, i familiars. Per una banda, tenim un pla intel·lectual, acadèmic i de testimoniatge que es projecta en un tul i que es va fonent en un altre pla, més líric, musical i teatral, on hi transcorre la vida del poeta. Un temps de vida que sorgeix a través de la paraula magistral de Pep Tosar, la preciosa i potent veu de Mariola Mambrives, acompanyada a la guitarra pel talentós Marc López i la magnífica i delicada percussió de David Domínguez. Al centre d’aquest univers d’acurades percepcions hi sorgeix la impressionant figura lorquiana, la del ballarí José Maldonado transfigurat en el gran poeta. Tot plegat deixa a l’espectador sense alè, amb un senyal profund que arrossegarà, ben segur, al llarg del temps, un vestigi inesborrable del sentir, un saber amb gust de sang. És per això que també venen a tomb aquestes paraules clarividents de Lorca: “Mientras que actores, autores y directores estén en manos de empresas absolutamente comerciales sin control estatal ni literario de ninguna clase, el teatro entero se hundirá cada día más, sin salvación posible”. Pel que jo sé, pocs espectacles teatrals donen tant a l’espectador. No us el perdeu, on sigui, quan sigui, perquè és magnífic, prodigiós!
*Cal dir que Pep Tosar, abans de començar l’espectacle, va tenir la dignitat i el coratge de recordar que el dia 18 de juliol, el dia de la funció d’Almada, feia 82 anys del cop d’estat franquista que va acabar enderrocant la República i la llibertat. També que era el centenari del naixement del gran Nelson Mandela. I no es va estar de demanar la llibertat, com faria el mateix Lorca, dels presos polítics catalans, petició que va recollir el caliu i el suport del públic. I és que hi ha gent i països decents.
